El Constitucional del gran poder

El PP ha judicialitzat la relació entre Espanya i Catalunya i ho ha fet al més alt nivell. Lluny d'afanyar-se a trobar solucions polítiques basades en el diàleg entre les parts, els conservadors han traspassat tota la responsabilitat al Tribunal Constitucional, un organisme format per dotze membres que d'altra banda té una legitimitat qüestionable, atès que la seva composició és fruit d'un pacte entre el PSOE i el PP i alguns
dels seus membres han estat militants d'aquestes formacions polítiques. El cas més flagrant és el del seu actual president, Francisco Pérez de los Cobos, que va amagar la seva militància al PP, al qual encara pagava la corresponent quota el 2011, després d'haver accedit a una de les places de l'organisme. La Generalitat el va recusar en els processos en què Catalunya és part implicada, però no se'n va sortir.

El PP ha fet tots els possibles per convertir el Tribunal Constitucional en una extensió política de la formació, com ha fet amb el Consell d'Estat, un organisme consultiu que sempre ha d'emetre dictamen abans que el govern espanyol recorri al Constitucional. Té un consell permanent format per set persones que són les que han decidit sobre els recursos que l'Estat ha presentat contra la Generalitat durant el procés sobiranista. El Consell el presideix un exministre d'Aznar que va ser secretari general de Sanitat amb el general Franco, José Manuel Romay Beccaría; un pare de la Constitució i exdiputat d'AP i del PP, Miguel Herrero de Miñón; Landelino Lavilla, ministre amb UCD; Alberto Aza, excap de la Casa del Rei; Miguel Rodríguez-Piñero, expresident del TC;
José Luis Manzanares, jurista defensor de les posicions dretanes més radicals durant el temps que va ser vicepresident del Consell General del Poder Judicial; Fernando Ledesma, exministre de Justícia amb
Felipe González, i María Teresa Fernández de la Vega, única
dona i mà dreta de José Luis
Rodríguez Zapatero, del qual
va ser vicepresidenta.

Difícilment un organisme amb una composició com aquesta aconsellarà al govern espanyol allò que no vulgui escoltar. Una cosa semblant es pot esperar, tenint en compte com se'n designen els membres, del Constitucional. D'aquests dotze, set tenen vincles amb el PP, quatre amb el PSOE i només un, la vicepresidenta, es pot considerar independent.

Pel que fa als conservadors, el president del Tribunal va militar al PP; un dels jutges va ser disset anys diputat del PP per Granada; un altre va participar en la sentència del Tribunal Suprem que va dictaminar el 2010 que el castellà havia de ser considerat llengua vehicular a les aules de Catalunya; un dels magistrats proposats pel PP va encapçalar la revolta contra l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania proposada en temps del president Zapatero; un dels magistrats va ser proposat pel Senat només amb els vots del PP i el darrer va ser el fiscal en cap en el procés d'il·legalització de Sortu i d'altres organitzacions abertzales i és un habitual dels cursos de la FAES. Ara bé, un dels més polèmics és Pedro José González-Trevijano, exrector de la Universidad Rey Juan Carlos, que va ser denunciat per un dels seus exvicerectors acusat de cobrar comissions per contractes a la universitat, cosa que ell nega. Per si no n'hi hagués prou, González-Trevijano va ser un dels tres experts de
la comissió creada pel govern
de Zapatero sobre el futur del Valle de los Caídos que es va oposar a la recomanació de treure de la basílica les restes del dictador Francisco Franco.

Pel que fa als anomenats progressistes: dos magistrats han col·laborat de manera assídua amb la socialista Fundación Pablo Iglesias que presideix Alfonso Guerra; una és una magistrada catalana proposada pel PSOE i un altre va ser director general amb el ministre socialista Ledesma (membre del Consell d'Estat). Només a la
vicepresidenta no se li coneix cap inclinació política severa, per bé que va ser una dels experts que va participar en la reforma del codi penal impulsada pel ministre de Justícia socialista Juan Alberto Belloch.

Aquesta és la composició actual del Tribunal, més dretà que el que el 28 de juny del 2010 es va pronunciar en contra de bona part de l'Estatut de Catalunya. Aquell el formaven sis magistrats qualificats de conservadors i sis de progressistes, entre els quals hi havia la presidenta Maria Emilia Casas, que amb el seu vot de qualitat podia desfer l'empat. D'aquell tribunal va ser purgat el progressista català Pablo Pérez Tremps. El PP el va recusar perquè amb una desena més de magistrats havia participat, abans d'incorporar-se al TC, en la redacció d'un estudi sobre la constitucionalitat del text estatutari. Per un ajustat
6 a 5, Pérez Tremps va ser exclòs de l'alt tribunal.

Des que el govern espanyol va obtenir la victòria al Constitucional en la qüestió de l'Estatut el modus operandi de l'executiu que presideix Mariano Rajoy ha estat sempre el mateix. Quan la Generalitat va aprovar la llei catalana de consultes i Artur Mas va firmar el dissabte 27 de setembre del 2014 el decret convocant la consulta tot estava preparat per impugnar-ho. El diumenge 28 de setembre, en una decisió històrica, la permanent del Consell d'Estat es reuneix en diumenge i en una hora i mitja ventila per unanimitat els dictàmens que serveixen de base perquè el govern espanyol pugui impugnar la llei i el decret davant el Constitucional. El dilluns 29 de setembre a les deu del matí el Consell de Ministres compleix el tràmit de fer-se la foto i dues hores i mitja més tard Mariano Rajoy compareix davant els mitjans per afirmar que porta tot plegat al Constitucional perquè el que s'ha fet a Catalunya “atempta contra el dret dels espanyols”. Queda l'últim tràmit, que el Tribunal Constitucional admeti la petició del govern, cosa que suposa la suspensió cautelar immediata del 9-N, per bé que el tribunal té cinc mesos per dictar sentència ferma. La resolució del TC no es fa esperar. A velocitat supersònica, el mateix dilluns a la tarda aproven també per unanimitat els dos recursos en menys d'una hora. El Tribunal no deixa cap escletxa i també ordena suspendre tots els preparatius.

El mateix passarà amb la convocatòria del nou 9-N, que des de la presidència de la Generalitat de Catalunya bategen com a procés participatiu. El govern espanyol triga més a reaccionar, però quan veu que allò que inicialment qualifiquen de “costellada” va de veres, ràpidament corren a impugnar-ho. El dijous 30 d'octubre el Consell d'Estat, de nou per unanimitat, aprova els dictàmens que Rajoy necessita, emparant-se en el fet que la pregunta del 9-N i la del nou 9-N són la mateixa i que la nova convocatòria ofereix
“menys garanties democràtiques” que l'anterior. L'endemà l'Estat presenta el nou recurs a l'alt tribunal i el dimarts 4 de novembre, a només cinc dies de la nova convocatòria, el Tribunal Constitucional suspèn cautelarment per unanimitat la convocatòria després de dues hores i mitja de reunió. Contràriament al que s'havia especulat dies abans, els magistrats no inclouen en el seu escrit cap advertiment al president de la Generalitat, cosa que demanava l'advocacia de l'Estat. A partir d'aquest moment només resta una certa desobediència institucional i la il·lusió d'un poble per exercir el seu legítim i democràtic dret de vot.