Amor

“Ah, nits d'aquest gener, desesperades nits... Com fuig i que de pressa que es dissipa tot, arbres, carrers... La teva imatge enamorada es fon i es perd... I escolto els darrers mots que em deies, i els primers...” Kavafis va posar paraules a la crueltat de les nits fredes de gener, eternes nits si un està sol, i Josep Tero hi va posar les notes i la veu. Cap d'Any. L'amor. Al llit, més calents que no pas al menjador, on estalvien gas i llum, els vells s'abracen sense esperar l'any nou. A ell no li agrada de dormir amb el gat, però avui fa els ulls grossos perquè és Cap d'Any i a la televisió han avisat que aquesta serà una nit molt freda: la bèstia, rossa, peluda i amb els ulls molt verds, es cargola feliç al mig del matrimoni, roncant fluixet. A quarts d'onze als nens del pis de dalt els fan les campanades amb una cassola i un cullerot. La mare els ha pelat els raïms un per un i els ha tret les llavors, però tot i així s'ennueguen, estosseguen, els surt tot el suc per la boca i xisclen d'alegria.

–Els sents, com riuen?

De cop el més petit, que ahir tenia febre, plora de son i cansament i el pare els fa anar tots a dormir. A poc a poc callen les veus i les petjades dels peus petits, alats i nus, s'apaguen. Avui el pare explica un conte curt, perquè és molt tard. Un cotxe passa pel carrer fent grinyolar les rodes a l'asfalt humit; els vidres tremolen, el gat aixeca un moment les orelles i sospira. Ara els fills ja dormen. Els seus pares escolten jazz. Al cap de quatre peces, rialles mig ofegades i nous passos pel sostre, ara plens de desig.

–Els sents? S'estimen...

–Sí. Se sent tot. S'estimen.

–Tens fred?

–No, no. Aquest gat és una estufa. I tu?

–No, gens. Bona nit.

–Ja és demà?

–Sí. Un altre any junts, oi?

–Sí, un altre...

Molt bon any, estimats lectors!