Naps i cops
El talent
De vegades passen fets que es lliguen entre ells capciosament com per plantificar-te al davant una ensenyança que no havies imaginat. L'altre dia vaig rebre una felicitació de Nadal molt especial: l'enviava en Llucià Clavero, un senyor –perquè és tot un senyor– de l'Hospitalet, de 94 anys. El vaig entrevistar l'any passat, per la sèrie que aquest diari va dedicar als 75 anys del final de la guerra. Membre de la “lleva del biberó”, a casa seva eren d'ERC, i va ser cridat a files el 1938. Després de sobreviure a la guerra, on va haver de fer les batalles més crues, a Lleida i l'Ebre, d'estar a la presó franquista i en diversos batallons de treballadors, quan va tornar el van fer fora de la fàbrica. El 31 de desembre del 1939 en Llucià va obtenir el seu primer permís per tornar a casa, després d'any i mig fora. Ara també ha fet 75 anys del “ Nadal que no van tornar a casa ” molts republicans que havien hagut d'agafar el camí de l'exili.
Aquest desembre es va presentar a Montmeló El gegant dels sis dits, un documental –el segon d'una trilogia sobre la memòria històrica del poble– que repassa com era l'oci i l'activitat cultural durant el franquisme. A través de testimonis de gent gran, reconstrueix un món perdut i alhora em va revelar detalls que desconeixia, com la història del Casino incendiat –diuen que intencionadament– o el naixement de la sardana i l'himne de Montmeló. Ningú m'ho havia explicat fins aleshores. Sempre havia sentit aquella sardana però mai l'havia sabut reconèixer com a pròpia. Potser per això, al final del documental, em va regalimar una llàgrima.
El testimoni dels avis en el documental em va semblar un acte de generositat, el mateix que havia tingut en Llucià explicant-me la seva història, enviant-me ara una felicitació de Nadal. M'hi anotava el títol d'un article una mica escèptic amb l'avenç del procés sobiranista que havia fet feia poc i hi posava un colofó: “Ens en sortirem.” Vam parlar per telèfon i ho va reiterar: “Jo m'estic esperant per veure-ho.” El talent diuen que és capacitat d'aprendre, crear i avaluar, però també d'acció, realització i compliment. Mirin al seu voltant i ja em diran quin esperit de construcció hi troben. Sempre és més fàcil no fer, no moure's. Per aquest motiu, aplicada a les qüestions del país i a moltes altres coses, l'afirmació d'en Llucià, als seus 94 anys, em va semblar carregada de talent: una mirada constructiva i cap endavant.