Votar no és democràtic

Un cop superada amb nota la Diada del 2014, la del Tricentenari, Catalunya es prepara per afrontar el gran repte, la votació del 9 de novembre. Les forces partidàries del dret a decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP) s'alien amb un únic objectiu: aconseguir que els catalans puguin votar sobre el seu futur en una consulta que jurídicament no és vinculant però el significat polític de la qual és indiscutible.

La voluntat del poble català i d'una majoria parlamentària sòlida xoca amb un mur a Madrid. “La consulta és il·legal i
no es farà”, diuen fins a la sacietat els responsables del govern espanyol començant pel seu president. La lletania la repeteixen des del PP català i des
de Ciutadans, que aprofiten
per acusar Artur Mas de voler enganyar la població. Els socialistes, per la seva banda, continuen predicant la reforma federal de la Constitució però sense concretar cap pas del camí, alhora que se sumen al front dels que diuen que la consulta no es farà.

Els partits catalans fan el camí com si sentissin ploure. El 19 de setembre el ple del Parlament aprova la llei de consultes catalana, que és la que dóna
cobertura legal a la consulta del 9-N. La nova normativa s'aprova amb el suport del 78,5% de la cambra. Al bloc pel dret a decidir s'hi han de sumar els vots del PSC i el del diputat no adscrit Joan Ignasi Elena, que ha abandonat el grup dels socialistes. La llei només rep els vots en contra del PP i Ciutadans.

A partir de l'aprovació es disparen els rumors sobre la data de signatura del decret de convocatòria. La llei s'aprova un divendres i tothom dóna per fet que Artur Mas signarà el decret l'endemà. Per aquest motiu el president Rajoy ordena als seus ministres que no marxin enlloc diumenge per si cal convocar un Consell de Ministres extraordinari. L'objectiu és convocar el Consell, demanar al Consell d'Estat un dictamen sobre la constitucionalitat de llei i decret i portar-ho tot al Constitucional, al qual es demanarà la suspensió cautelar de la consulta i del decret. Es dóna el cas que el Constitucional es reuneix en sessió ordinària aquella mateixa setmana.

Artur Mas els fa gruar. El
president no signa el decret el dissabte 20, ni mentre el Constitucional està reunit, ni mentre el president espanyol és de viatge a la Xina ni, lògicament, el dia que l'expresident Pujol compareix davant el Parlament pel cas dels diners dipositats a Andorra. Finalment, el dissabte dia 27 de setembre signa el decret de convocatòria.

La resposta d'Espanya es produeix en un temps rècord. El dilluns 29 el TC dicta la suspensió cautelar de la nova llei, del decret de convocatòria i de tots els preparatius del 9-N. Els arguments que esgrimeix l'Estat per a la prohibició ja són recurrents: la sobirania recau en tot el poble espanyol i per això no es pot demanar a una part de l'Estat si vol continuar o no formant-ne part; la Constitució no admet referèndums que qüestionin la unitat d'Espanya...

En el complicat joc del gat i la rata que mantenen els governs espanyol i català totes les decisions passen factura. La decisió del Constitucional de suspendre la consulta no sorprèn ningú a Catalunya, però sí que divideix el front del dret a decidir. El govern de CiU decideix suspendre la campanya informativa sobre la consulta, cosa que encén els ànims d'ERC i la CUP, que insten el govern a desobeir l'alt tribunal.

El 4 d'octubre, representants del món municipal es reuneixen al Palau de la Generalitat i expressen el seu suport a la consulta i la seva disposició a cedir locals públics perquè hi tingui lloc. La resposta de l'Estat arriba en forma de carta que rubrica la delegada del govern espanyol i en la qual recorda als secretaris i interventors que són funcionaris de l'Estat i que, com a tals, han de complir allò que digui el govern espanyol.

Els polítics catalans no acaben de trobar la fórmula per consensuar com es vehicula el desafiament al Tribunal Constitucional fins que, finalment, el 14 d'octubre el president Mas compareix aquest cop en solitari –a diferència de quan va presentar la data i la pregunta, que va adreçar-se als mitjans envoltat per la resta de líders polítics proconsulta– i anuncia que el 9-N “hi haurà urnes i paperetes”, però que formaran part d'un “procés participatiu” que es farà sense cens –els electors s'hauran d'inscriure el mateix dia de la votació– i sense decret de convocatòria. Mas avança que aquesta és només la primera etapa d'un viatge que ha d'acabar en unes eleccions al Parlament de caràcter plebiscitari i insta la resta de partits a anar-hi junts.

Els partits que han acompanyat CiU en el procés recelen de la nova formulació, i fins i tot l'ANC i Òmnium no la veuen clara. La reacció del govern espanyol és d'autèntic embolic. Mentre que el president espanyol ho qualifica d'“excel·lent notícia” abans de sentir les declaracions d'Artur Mas, la vicepresidenta espanyola en fa mofa i ho qualifica de “nova ocurrència”. Més caut és el ministre de Justícia, que avança que podrien tornar a recórrer el “nou 9-N” si es manté la pregunta.

Així, doncs, la primera valoració del govern espanyol és de menyspreu, mentre que a Catalunya partits i societat civil aparquen uns dies el debat de la consulta per començar a opinar sobre la necessitat de convocar de seguida noves eleccions al Parlament i sobre la conveniència que els partits sobiranistes es presentin en una llista única que podria incloure persones del moviment associatiu.

La unitat política, la qual Artur Mas qualificarà de “porcellana fina”, està ben esquerdada. El distanciament entre CiU i ERC és total, i això pot arribar a condicionar, fins i tot, l'aprovació dels pressupostos del 2015, que els republicans consideren inaprovables per les exigències del govern espanyol, que, tot sigui dit, no es cansa de repetir que si Catalunya se'n surt econòmicament és gràcies a les aportacions del fons de liquiditat autonòmic i a la bona voluntat del govern espanyol.

El 19 d'octubre, ANC i Òmnium tornen a fer de força tractiva del procés: demanen unitat als partits i adrecen un ultimàtum al president Mas. Carme Forcadell li dóna un marge de tres mesos perquè convoqui eleccions. Els dies següents, el debat sobre l'endemà del 9-N queda ajornat i els partits proconsulta tornen a acostar posicions, impulsats en bona part per la cintura negociadora de la CUP de David Fernàndez i Quim Arrufat.

Els dies van caient en el comptador instal·lat en un balcó de la plaça Sant Jaume i ara ja ningú dubta que hi haurà una mena de consulta. El govern demana 20.000 voluntaris per fer possible tot el mecanisme electoral i rebrà més de 40.000 peticions; els carrers es tenyeixen de color groc, el de la nova campanya d'ANC i Òmnium en favor del 9-N; els partits tanquen files bo i les escletxes, i els ciutadans, després d'uns dies de desconcert, ho tornen a tenir clar.

El govern espanyol es dóna compte massa tard que allò que qualifiquen de costellada serà un gran acte de projecció internacional de la voluntat dels catalans. No és fins al 28 d'octubre que el govern espanyol demana un dictamen sobre la constitucionalitat del nou procés al Consell d'Estat, i aquest no es pronuncia fins dos dies més tard. La Generalitat, aquest cop, també recorre al Constitucional perquè no admeti a tràmit la impugnació del TC. El Constitucional complirà el guió: suspensió cautelar de la nova consulta i rebuig de les peticions de la Generalitat. Ara
bé, no reprèn Mas, com pretenia l'advocacia de l'Estat, i només dicta una suspensió general, sense concretar què no es pot fer.

Aquesta és l'escletxa per on es colarà el 9-N que, en el fons, és un acte massiu de desobediència civil. La jornada és un autèntic èxit. Més de 2.300.000 persones emeten el seu vot, majoritàriament a favor de la independència de Catalunya. La resposta d'Espanya? Activar la fiscalia de l'Estat perquè es querelli contra Artur Mas, tornar a parlar de la minoria silenciosa i anunci de Mariano Rajoy des de la cimera del G-20 a Brisbane que vindrà a visitar Catalunya per explicar tot el que Espanya ha fet pels catalans. De dialogar sobre un referèndum “de veres”, com li demana Mas per carta, res de res. I la cirera del pastís: el rei Joan Carles presideix la inauguració a Madrid d'una estàtua dedicada a l'almirall Blas de Lezo, el mèrit del qual és haver capitanejat el bombardeig de Barcelona el 1714. Així és com entén Espanya el diàleg. Un nou, però no
el darrer, cop de porta.