Trilingüisme

És ben sabut que el desconeixement d'un tercer idioma és, a casa nostra, com una malaltia endèmica. I això malgrat els esforços de les escoles, dels pares que envien els fills a l'estranger, del govern que posa en marxa plans per impulsar-ne l'aprenentatge i de la munió d'acadèmies privades que es fan les barbes d'or gràcies a la nostra incapacitat per ser trilingües. Això no obstant, el pessimisme no aconsegueix vèncer i una vegada i una altra pensem que aquest any sí, que aquest any toca agafar el bou per les banyes i superar el bilingüisme. I una prova la trobem aquests dies, que, com cada any, es constata l'oferta insuficient que ofereixen les escoles oficials d'idiomes de les comarques gironines, especialment la de Girona, que no poden cobrir ni de bon tros la demanda i deixen la majoria dels alumnes al carrer. Alguna cosa grossa falla si després de tant de temps lamentant-nos pel baix nivell en idiomes, l'única solució passi per gastar-se una picossada en classes privades o estades a l'estranger a càrrec de la butxaca de cadascú. I això encara és més greu si es té en compte que mentre que el govern té previst gastar-se més de 200 milions d'euros en un pla per impulsar les llengües estrangeres, no s'omplen les places que posa a disposició dels professors perquè es formin. Potser no es pot obligar ningú a anar a classe o a passar tres o quatre setmanes de les seves vacances d'estiu a l'estranger, però en un sistema educatiu que funcionés com cal i en què cadascú assumís les seves responsabilitats ja no caldria, perquè els professors es barallarien per una plaça. Però a casa nostra els únics que es barallen per una plaça són els que aspiren a entrar a l'escola oficial d'idiomes mentre molts altres desaprofiten les oportunitats que els ofereixen per posar fi al gran dèficit de mestres i professors d'anglès, que és la gran assignatura pendent.