La por

La por és terrible. Ho és en aquest racó del món on tanta gent s'ha estremit per l'assassinat dels policies i ninotaires francesos, i ho és als deserts remots i turons llunyans que invocava aquell ocellot de mal averany. La por és molt poderosa, sorgeix d'alguna víscera profundíssima, de l'arquicòrtex o més endins, d'alguna pulsió arrelada en la història més primitiva de l'evolució dels éssers vius, i ho transforma tot i aconsegueix que emergeixi el pitjor de cada individu i de cada societat.

Els assassins de París diuen que volien venjar Mahoma i castigar la revista satírica Charlie Hebdo per la publicació de les caricatures del profeta, i aquests dies les veig arreu, reproduïdes fins a l'infinit, mentre ens repetim que el fanatisme pot causar dolor però no hem de deixar que obtingui cap victòria. No podem permetre que la por ens domini i hem de defensar la llibertat d'expressió i la llibertat de la sàtira i del sarcasme, i el dret a la descreença i a l'escepticisme, i a l'heretgia, i fins i tot a la iconoclàstia, perquè aquesta és una de les aportacions a la història de la humanitat de les quals Europa es pot sentit satisfeta. Ho hem de defensar amb la mateixa força amb què hauríem de defensar la igualtat, la justícia, els drets humans i els de ciutadania i la societat de dret; ho hem de considerar innegociable amb la mateixa determinació que hauríem de rebutjar el racisme, els prejudicis i la xenofòbia, i l'exclusió i les generalitzacions arbitràries.

La por també pretén sacrificar aquests coses que, amb una certa presumptuositat, acostumem a considerar patrimoni nostre, i situar-nos en aquell dilema trampós entre drets i seguretat. La por confon i ara profetes com Albiol a les nostres terres, com Le Pen a França, ens diran que la volen combatre però l'exaltaran, i anunciaran les virtuts de la llibertat i de les societats obertes, i, a la vegada, ens proposaran sacrificar-ho tot. No es pot salvar el model que diuen que defensen, traint-lo. Ni tampoc justificant el cinisme de la geopolítica i aquella màxima que alguns dels nostres intel·lectuals més orgànics aboquen amb satisfacció de saberut i sense notar ni un pessic a la consciència: els països no tenen principis, tenen interessos. I fronteres infranquejables i el dret de dir tu sí i tu no, i serveis d'espionatge i passats vergonyosos i exèrcits des de Síria a Mali i grans empreses que espolien en benefici seu però també de tots nosaltres.

Hem de fer desaparèixer el fanatisme, ens diran mentre el generen. L'Al-Baghdadi, el líder d'Estat Islàmic, és un monstre, en efecte; un monstre sorgit de Camp Bucca, una de les presons que l'exèrcit americà va crear a l'Iraq després de la invasió de l'any 2003. Ara, aquí, entre nosaltres, als nostres veïnats i a les nostres poblacions ens diran que la culpa és de la generositat, de la laxitud, de la ceguesa ingènua dels que proclamen l'harmonia universal i de tot allò que anomenen despectivament el bonisme. No tenen ni un gram de raó. La culpa és dels falcons, dels que generen i nodreixen tot el que diuen combatre.