Llibertat irrenunciable

Després del cruel atemptat contra la revista francesa Charlie Hebdo el 7 de gener, són moltes les manifestacions de condemna i d'indignació al llarg de tota la setmana. Es tracta d'una repulsa que xoca frontalment contra el fanatisme més virulent. Un fanatisme alimentat per les guerres o la misèria.

Sóc el primer a manifestar-me contra qualsevol acte terrorista perquè, a més de ser un acte bàrbar, és un atemptat contra la llibertat d'expressió i de pensament. Milers de concentracions els darrers dies en són una prova més que evident.

La freda actuació dels terroristes només pot ser obra d'un grup molt disciplinat amb una gran preparació militar. ¿De quina manera, però, podem combatre aquest greu fanatisme? Els governs d'arreu del món tenen preparats tota una sèrie de protocols tàctics per intentar encerclar els terroristes o evitar que es produeixin més atemptats. Ara bé, ¿aquestes mesures antiterroristes són les úniques que s'han d'activar en aquests casos?

Malauradament, en l'atemptat contra la revista satírica els terroristes volien soroll mediàtic i l'han obtingut de sobres. Buscaven aquest ressò internacional per fer sentir la seva veu i “fer-se respectar”. Han volgut generar por perquè l'opinió contrària a la d'aquests grups extremistes és un atac directe als sentiments dels fidels a Mahoma.

En qualsevol cas, en aquesta mena d'actes injustificables s'atempta també contra la llibertat d'expressió i de pensament, valors que lluiten contra la injustícia social, la pobresa o la fam, les quals pateixen massa sovint bona part dels països àrabs i que són caldo de cultiu del fanatisme religiós i, no cal dir, del terrorisme.

Imaginem-nos per un moment que a Catalunya l'organisme que normativitza la llengua catalana imposés uns criteris uniformistes davant la rica variació de registres que trobem en els diversos gèneres literaris. Imaginem-nos, doncs, que aquest organisme prohibís l'estructura pleonàstica pròpia del registre col·loquial (“…és que no m'he enrecordat de dir-te que demà vindria a les cinc”). Malgrat que la comparació pot titllar-se fins i tot de surrealista, ¿no seria un atemptat contra la llibertat d'expressió amb totes les de la llei?

Aquesta forma d'expressar-nos lliurement forma part de l'essència mateixa de l'home, perquè l'art i la cultura neixen de la dignificació de l'existència humana, fonamentada en aquesta llibertat a la qual un artista no pot ni vol renunciar.

Imaginem-nos també per un moment que l'acadèmia d'un país imposa als seus artistes un estil de pintura únic i que prohibeix qualsevol altra manifestació artística que no sigui la fixada oficialment. És evident que la societat d'aquest país patiria aquesta manca absoluta de llibertat de creació i, per tant, de pensament. I aquesta imposició uniformista atemptaria plenament contra la dignitat humana i contra l'existència mateixa.

Aquest acte terrorista de París malauradament és un avís més que aquesta mena d'atemptats no neixen del no-res, sinó tot el contrari, són el resultat d'una sèrie de factors que no podem defugir, com són les polítiques consumistes de les grans potències mundials, l'escassa solidaritat internacional o els grans interessos armamentístics, com també la manca de polítiques de sensibilització educativa i cultural. Tot plegat, una bomba de rellotgeria els mecanismes de la qual hem de desarticular des de la irrenunciable llibertat d'expressió.