La vida lenta de Josep Pla
Recordo el dia de setembre de 1967 en què vaig comprar El quadern gris, de Josep Pla. Va ser a migdia i a La Casa del Libro, a la ronda de Sant Pere. Després, com que havia d'agafar el tren a l'estació de França per anar a Figueres i, des d'allà, al campament de Sant Climent, vaig baixar caminant fins a les Set Portes, on vaig dinar una paella. Era molt aviat i, en una altra taula, un capellà gran i amb sotana, també sol, feia el mateix que jo. Llavors, tot dinant, vaig començar a llegir l'estudi de Joan Fuster que obre el llibre i en què, si no m'equivoco, qualifica Pla de kulak. ¿Per què m'interessava Pla? ¿On l'havia conegut? Ningú me'n va parlar mai ni a casa ni al col·legi. No estava entre els autors que llegia el meu pare, ni Destino figurava entre les revistes que es rebien a casa. Vaig començar a llegir Destino en una perruqueria de Calella de la Costa, que crec estava al carrer que llavors es deia “31 de gener” –entrada dels “nacionals” a Calella, el 1939– i que avui em sembla que es diu “carrer d'Amadeu”. Així vaig descobrir el Calendario sin fechas i, gràcies a ell, vaig començar a comprar la revista, que, un cop llegida, deixava sobre una taula de la sala d'espera de la notaria del meu pare. He repetit moltes vegades, pensant en tot això, que un país en què es podia llegir una revista com Destino en una perruqueria és un bon país.
A partir d'aquest moment, vaig anar comprant tots el volums vermells de l'obra completa de Pla a mesura que apareixien, i n'he llegit una bona part, fins al punt de poder dir que Josep Pla ha estat un escriptor que m'ha influït molt. L'explicació és senzilla: els llibres de Pla m'han ajudat a conèixer i comprendre el fet català, cosa que per a mi té una importància gran, atès que la meva aproximació a Catalunya s'ha produït més pel cap que pel cor. El que no vol dir que no l'hagi llegit amb profit sobre altres temes, com –per exemple– Sobre París i França. No estranyarà doncs, amb el que dic, que també hagi comprat i llegit alguns dels llibres que s'han escrit sobre Pla –de Martinell, Pla, Castellet, Badosa, Vila...–, així com que hagi fet el mateix amb La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), edició i pròleg de Xavier Pla. Hi ha unes paraules d'aquest pròleg que justifiquen la publicació d'aquest tipus de papers un cop mort el seu autor i que insisteixen en la seva utilitat: “En la mesura que Pla va ser un escriptor que va entendre que la quotidianitat era una dimensió de la realitat que valia la pena de convertir en el centre de la seva vida, si no de la seva literatura, les “notes per a un diari” són un dels grans elements paratextuals d'allò que la crítica ha denominat l'epitext (tot allò que “envolta” l'obra i que és conegut posteriorment)”.
Els textos ara publicats pertanyen a aquesta classe de materials que són útils per contextualitzar i interpretar l'obra d'un escriptor, i que paga la pena publicar sempre que aquesta obra sigui important i transcendent des d'una perspectiva de futur, condició que es dóna amb escreix en l'obra de Pla, destinada a perdurar. Perquè aquestes notes són una relació diària –molt breu– del temps que feia aquell dia; de si va dormir o no; de si va “carregar” massa alcohol el dia anterior; de les persones que va tractar i de les que el van visitar al mas; del que va menjar, sol o acompanyat, i de si estava bo; de la seva solitud, sempre elogiada, però compatible amb un fort sentiment per una concreta absència; i per acabar –amb obsessiva fixació– si ha treballat o no. Són detalls irrellevants, però que amb la seva reiteració, juntament amb algun judici de valor, alguna reflexió o alguna crítica, que sempre s'escapen, ens ajuden a completar el perfil del personatge. Treballador infatigable; amb uns forts lligams familiars i d'amistat (la presència de “la mamà” [sic] és constant); i anticonvencional (així: “25 desembre 1964: Nadal. Decideixo no llevar-me. Dino al llit. Canelons. Passo la tarda dormint. La Teresa, fora: silenci total. Deliciós. (...) Sopo al llit. (...) Passat molt bon dia”).
