El tàndem Podemos-Syriza

L'empatia és un terme grec, i s'adiu molt al feeling que tenen Pablo Iglesias, de Podemos, i el grec Alexis Tsipras, de Syriza. Pablo Iglesias (1978) i Alexis Tsipras (1974) es trobaran demà a Atenes en un acte de Syriza, la coalició grega d'esquerres que diumenge podria netejar la cara al Parlament grec, i aconseguir còmodament el poder. Iglesias avala amb la seva presència una Grècia capaç de recuperar el terreny del bé comú esclafat per austeritats inassumibles. Però Iglesias i Tsipras s'havien trobat ja molt abans. Ideològicament afins, generacionalment similars i amb la idea de posar fi a l'Espanya de Rajoy i a la Grècia de Samaràs (i de Venizelos, ja que amb Nea Dimokratia el líder del Pasok ha format govern i ha firmat acords amb la troica que han dut Grècia a aquesta fase d'austeritat), aquest tàndem de nois amb idees renovadores ha seduït les masses per renovar la democràcia. El meu amic Biel, observador de tendències sociopolítiques, m'ho explicava: Podemos i Syriza catalitzen aquell canvi, no de rumb ni d'estil, sinó de contingut. Ja no n'hi ha prou amb operacions de maquillatge. La cosmètica no resisteix davant de la impotència.

“L'austeritat arrossega un cercle viciós de nous préstecs”, ha sentenciat Tsipras. Aquest polític grec d'esquerra encarna una oposició ferotge a una Grècia que s'esmicola. Què li ha passat, al país bressol de la civilització europea? Vaig viure a Grècia, als anys noranta, en moments de bonança generalitzada. Grècia era forta. El Pasok no es podia imaginar que alguna marea el podria aniquilar. Els socialistes temien l'avançament dels buròcrates. Els poderosos no eren alemanys sinó grecs amb un iot a l'illa de Skópelos. L'ombra política tenia la forma del dracma: les finances i l'especulació eren l'enemic a combatre. Però sovint l'enemic el tenim a casa. A l'esquerra li ha sortit “més esquerra”, i s'ha vist incapaç de torejar aquesta força que emergeix de les seves entranyes. Cronos devora el seu temps. El Pasok va caure en el populisme i el clientelisme alimentat pel sistema no van sanejar l'administració pública, sinó que la van impregnar de corrupció.

“I elpída érxetai”. L'esperança ve. Amb aquests cartells d'una esperança activa (que es construeix entre tots), Syriza apel·la a aquell granet de sorra útil. Proposa un programa d'inversions i de polítiques públiques per a la reactivació econòmica. És un món a mida dels ciutadans, com el Partenó va ser construït amb mesures humanes. Això no és Egipte, ni es volen faraons.

Hi ha algunes mesures que no agraden, al tàndem Podemos-Syriza. Les empreses de treball temporal, l'edat de jubilació, el salari mínim interprofessional (a Podemos el preocupen més els desnonaments) i, naturalment, el Banc Central Europeu. El poder del demos torna com un bumerang.

Syriza neix el 14 de juliol deL 2013 (un dia molt revolucionari). Amb la religió flirtegen: es fixen en els aspectes socials del catolicisme i l'ortodòxia, respectivament, i no s'encallen en debats anticlericals. Tsipras, que ha dit que és ateu i no ha batejat els seus fills –estrany, a Grècia–, va visitar el mont Athos l'estiu passat i s'hi va trobar amb diversos monjos.

Syriza vol posar fi a la “tragèdia grega moderna”, i Podemos vol iniciar una nova fase espanyola. Els grecs no tenen el condicionant de la monarquia, element amb què Podemos haurà de donar més explicacions que les oferides fins ara. Rellegint els programes d'ambdós partits, més que sentir els tambors, evoquem violins. Se'ns planteja un món meravellós al qual només un insensat diria que no. Denuncien els extrems neoliberals, les polítiques euroatlàntiques que esclafen els petits i aposten per una Europa que no sigui una fortalesa sinó un mosaic demòcrata, social, pacífic, ecològic i feminista. “On s'ha de firmar?”, es pregunten alguns. De moment, els dos líders són dos senyors de la generació dels anys setanta i no dues dones (demagògia també és una paraula grega). Ens ensenyen Europa des dels seus ulls revolucionaris. Esperem que no siguin miops, ni estràbics. La direcció de la seva mirada pot determinar la direcció del nostre destí.