Un sofà a la riba
Una Europa jueva
Un dels detalls més esfereïdors dels dies que van venir després de l'atemptat contra Charlie Hebdo es va donar diumenge a la tarda, després de la manifestació de París. Benjamin Netanyahu, en visitar la sinagoga de París, va declarar que Israel estava disposat a acollir tots aquells jueus francesos que ho desitgessin i que pensessin que era més adequat emigrar que no pas romandre a França. Com si els jueus francesos fossin més jueus que francesos, un fet no gens estrany en la política israeliana, on predomina –i les últimes disposicions legals van en aquest sentit– el component religiós i tribal per damunt de la laïcitat o de la pertinença, per raó de naixement, de llinatge o de filiació administrativa, a un estat. L'anunci de Netanyahu –reblat per l'enterrament de les víctimes jueves a Jerusalem, tot un exemple de celeritat i excel·lència diplomàtica d'Israel, de cintura política– no fa sinó accentuar un discurs que diu molt poc a favor de les proclames que d'altres mandataris (Hollande, per exemple) han fet per evitar una tergiversació dels fets i un clima lesiu i nociu tant per a la comunitat jueva com per a la musulmana. ¿Què vol dir Netanyahu? Que si tenen por de viure a França, Israel és la solució. I ¿què diu realment? Que França és territori hostil i que els jueus hi viuen constantment amenaçats. Converteix una anècdota esgarrifosa (i no solament una, per desgràcia, això és cert: atemptats a persones i a símbols) en una categoria que no fa sinó atiar la percepció que és millor fugir que no pas ser un francès amenaçat pel fet de ser jueu; és a dir, un jueu que, circumstancialment, és francès. Europa es fonamenta en la cultura jueva. Que ara Netanyahu ofereixi l'exili com a solució és un acte superbiós i inflamable, un atemptat contra l'essència del continent, de tots nosaltres.