Empreses que tenen ànima
No tothom creu en l'existència de l'ànima, i menys, si parlem d'empreses. Diguem-ne principi vital per evitar discussions, i perquè no em culpin de fonamentalista. “Je suis Charlie.” La Caixa ho té clar quan diu que la seva ànima és l'obra social. Hi afegiria que també ho és donar un bon servei financer, però ja ens entenem. Fa unes setmanes em demanava si els altres bancs tenien ànima i arribava a la conclusió que hi ha una mica de tot. Per a alguns hi ha un objectiu vital que és fer contents els accionistes i un altre de segona divisió format pels clients. És clar que si escoltes els missatges del seu departament de màrqueting, els accionistes no existeixen i els alts executius del banc només pensen en aquell jubilat que hi té domiciliada la pensió de 1.200 euros.
Hi ha empreses que són indispensables, però tenen poca ànima, amb poc carisma. En posaré un exemple amb nom i cognoms. Vaig ser bon amic d'Ermengol Passola, pare de la Isona, la directora de cinema. El meu amic era el propietari de Mobles Maldà, on treballava les hores i els dies que fessin falta. El negoci dels mobles li donava un bon rendiment, però tenia poca ànima per al seu gust. I va buscar empreses que en tinguessin. Coincidírem a Edigsa, l'empresa discogràfica promotora dels Setze Jutges i de cantants en català. Després, uns quants –Antoni de Moragas, Oriol Bohigas, Josep Maria Espinàs, jo mateix– vam seguir el nostre propi camí, amb l'Ermengol al capdavant, que feia de missatger, de comptable, de gerent i buidava les papereres, si calia. Va ser el moment d'HACSA –“diguem-ne hac”, va dir l'Espinàs–, promotora de Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, entre d'altres; de La Cova del Drac al carrer Tuset, amb espectacles de cabaret aptes per a menors. La censura franquista forçà el tancament de La Cova per una bestiesa administrativa. Tots plegats, hi trobàrem l'ànima i ell en particular. L'editor Grijalbo, marxista en el seu exili a Mèxic, publicava novel·les lleugerament eròtiques que li permetien finançar la seva ànima ideològica: Marx, Engels i Gramsci.
He estat set anys a la junta directiva de l'Ateneu Barcelonès i puc assegurar que tots trobàrem l'ànima del centre cultural del carrer Canuda, per compensar, potser, activitats professionals sense principis vitals que ens estimulessin. Tot el món de la cultura, des de les editorials, producció de cinema, discos, concerts, sales d'exposicions o el mateix Liceu, tenen o poden tenir una ànima potent.
Però s'hi ha de creure, i no es pot esgarriar la criatura. No es pot servir dos senyors, com seria intentar fer compatible la propietat d'uns segells editorials catalans i la d'un diari anticatalà de Madrid. O bé, oblidar l'enorme ànima fundacional d'una editorial per entrar en camins fressats i no distintius.
A Catalunya és més fàcil trobar l'ànima de les empreses que en altres països. La podem trobar en la llengua que utilitzen a la seu social, en les etiquetes dels seus productes, en les relacions amb els treballadors, en el respecte al medi ambient. Pels seus fets els coneixereu; per l'ànima que mostren.
