Un concurs per El Canal

La persona que surti escollida per portar la direcció artística del teatre El Canal tindrà remuneració de 67.500 euros anuals, segons publicava divendres aquest diari. “Una feina de caramel”, diu el gerent del consorci, Jaume Saderra. Les institucions propietàries li garantiran disposar de 300.000 euros per finançar el projecte artístic que presenti. Aquesta persona no portarà l'administració, en mans d'un altre. I darrere d'ells, tota la munió de gent que fa falta per engegar un teatre, partint de la premissa que “si els de dalt cobren, aquí cobra tot déu”. Des del porter, a l'acomodador, els bastaixos, els decoradors, els tramoistes, els maquilladors, els fusters, els tècnics de so i llum i tants altres oficis que s'apleguen al voltant d'un projecte escènic. Punt i a part serà la retribució dels directors dels espectacles, dels actors o bé l'import del caixet de cada obra. És segur que moltes partides aniran a part, perquè, si no, 300.000 euros no cobreixen ni les despeses fixes.

I total per apaivagar la mala consciència dels qui van construir aquell embalum i quan el varen tenir fet no van saber donar-li utilitat: van començar la casa pel teulat. Un vell aforisme diu que “la funció crea l'òrgan”. Aquí ho hem fet al revés!

Hauria estat millor comptar amb gent disposada a embrancar-se en una aventura escènica, amb un projecte humil, treballat, esforçat, però interessant per despertar una massa crítica de públic que ha d'arribar a pensar que aquell teatre és seu i que esdevinguin incondicionals. El Canal hauria de ser una altra sala de l'entorn gironí, portat per gent d'aquí, disposada a començar gairebé de zero, tal com ho van fer tantes companyies memorables com ara El Lliure, La Perla 29, El Teatre de la Faràndula, el Teatre del Sol –aquests dos de Sabadell–, El Talleret de Salt... i tantes d'altres que han excel·lit en el panorama teatral.

Tornem a caure en l'error de crear un esguerro pagat amb diners oficials, que acabarà segurament en mans de les patums de Barcelona, sense les quals es veu que no es pot viure. Trobaran la manera de ficar-s'hi, vindran les estrenes i s'abraçaran amb els protagonistes. (“Fastàstic, nano. Ho has fet molt bé!”)

El més trist és que els diners que les administracions públiques esmercin en el projecte –que en seran molts, no ho dubteu– s'hauran d'escatimar a les altres iniciatives teatrals, per més que aquestes faci anys que generen obres, sofreixen escassetats, formen actors i creen un públic addicte. És una ocasió única per encarrilar tanta gent que s'ha format a El Galliner, i creure en nosaltres mateixos, i menys en els de fora, per més que portin la ferum de la Ciutat Comtal.