Ciutat morta

Estic trasbalsada. I també avergonyida del meu país. Vaig veure, el passat dissabte, el documental Ciutat morta al canal 33. Els fets que s'hi relaten són vomitius. Són els fets del 4-F del 2006: una actuació de la guàrdia urbana de Barcelona, fent fora uns okupes del carrer Sant Pere Més Baix, que va concloure amb un municipal ferit de gravetat per un impacte al cap. Tots els forenses han coincidit que l'impacte va venir de dalt, segurament un test que algú va llançar o que va caure. Però els agents de la policia municipal, secundats pels Mossos i per la judicatura, van afirmar que uns ciutadans a peu de carrer van llançar una pedra a l'agent, avui tetraplègic. Per què van culpar gent que era al carrer, malgrat les opinions científiques?

Fins aquí, els fets. Però el que m'ultrapassa, el que m'indigna, és el relat de les tortures que van patir els detinguts, la presumpció d'innocència dels quals va ser ignorada. Un d'ells –se'm fa un nus a la gola– deia que en aixecar-lo de terra es va sorprendre que la taca de sang que havia deixat era més gran que ell. Una altra acusada, poeta i d'una sensibilitat notòria, Patricia Heras, es va suïcidar en un permís del 2011, anorreada per una innocència en què ningú no creia. El documental, tot i la seva valentia, té cinc minuts censurats, que òbviament corren per la xarxa.

Però la pregunta capital és: portar rastes, o arracades, o tatuatges, o pentinats alternatius és l'únic motiu de què disposen les forces d'ordre públic per inculpar els ciutadans? Encara no s'han assabentat que els veritables criminals solen portar corbata o collarets, tenir un posat “normal” i dissimular?

Les policies d'arreu del món tenen com a primera missió defensar el poder; en segon lloc, defensar el propi cos, i en tercer lloc, fer-hi de tot quan els casos transcendeixen als mitjans.

Però això passa en un país nou, Catalunya. La civilització del qual és tan important com la seva independència.