El català del futur
Expresso la necessitat de fixar un estàndard de llengua que bandegi les incorreccions greus, que són encara moltes, paleses ja a l'escola
La llengua catalana amb categoria de llengua oficial és un tema que de ben segur ha estat tractat en tots els treballs fets i en curs encaminats a redactar lleis pròpies, sobiranament establertes per a una Constitució del previsible estat. Quin seria el perfil de l'única llengua oficial? No pas el futur de la llengua o preocupació per la supervivència, sinó l'estàndard de la llengua en el futur. Escoltem a la ràdio i a la televisió molta gent parlant català amb aparent seguretat. Si fem memòria, als començos dels mitjans audiovisuals en català, admetíem com a inevitables les incorreccions de lèxic, pronúncia i sintaxi que explicàvem com efecte de la contaminació, fruit dels temps en què tota expressió als mitjans era feta en castellà. Això passava els darrers quinze anys de l'època franquista, amb les primeres publicacions periòdiques en català: Tele-estel, butlletins comarcals, Serra d'Or, Oriflama o Cavall Fort, on apareixien seccions dedicades a correcció, consells per parlar i escriure correctament: cal fer un homenatge als gramàtics, i altres filòlegs, que explicaven com calia expressar, fugint de barbarismes, això i allò altre, al mateix temps que anunciaven els neologismes naixents.
L'Escola en català va ser una victòria de la pressió popular, que l'Estatut primer va consolidar. Que la llengua vehicular fos el català era l'eina lògica del punt de vista pedagògic, per a la integració social i reforç de la pròpia llengua. Era inevitable que l'esforç dels mestres no fos el mateix arreu, que alguns d'ells no mantinguessin el rigor exigible en el camp de la llengua; no en sabien prou ni havíem tingut temps de fixar formes sempre correctes. L'alumnat només consolida l'ús correcte de la llengua després d'innombrables esmenes i fins aconseguir els automatismes inexcusables per expressar els termes d'una obligació sense recórrer a “tenir que”, per posar un exemple molt estès encara.
Expresso la necessitat de fixar, amb la flexibilitat que garanteixen els sinònims i “expressions equivalents”, un estàndard de llengua que bandegi les incorreccions greus, que són encara moltes, paleses ja a l'escola. Si hem de tenir una llengua comuna, una koiné, que sigui correcta sense ser rígida, la rigidesa menaria a una llengua curial, allunyada de gràcia i de vitalitat. Fer confluir l'expressió popular amb una carcassa bàsica impecable, això és possible.
En un país sobirà, la llengua, defensada des de fa centenars d'anys, i que ha sobreviscut el s. XX a la més perillosa de les piconadores, ha de ser el vehicle de tots, oficial, per descomptat, i aquesta ha de ser emprada per tothom amb fluïdesa i sense vacil·lacions, mals usos ni incorreccions. Sobre l'escriure, caldrà aplicar-s'hi a fons: la facilitat comunicativa avui provoca no únicament llenguatge sintètic, anàrquic, sinó la minva del missatge. Reconeguem que en certes ocasions arrosseguem retòrica noucentista, escriptors o articulistes que llisquen vers un preciosisme antiquat.
Els països monolingües sofreixen poques ingerències, mantenen un estàndard que varia per pròpia dinàmica de creixement i amb novetats socials o tecnològiques: però estructuralment es manté molt sòlid. Un francès educat mitjanament parla i escriu el mateix que un altre de nivell semblant escolaritzat a mil quilòmetres de distància El català ha de ser útil a tots. La responsabilitat dels mitjans és gran, perquè vivim dins d'un món global de missatges i contactes instantanis. Un locutor d'esports pot parlar am absoluta correcció i alhora comunicar l'emoció i l'adrenalina dels moments més vius del partit. I en tenim un exemple perfecte a casa. Necessitem tots posar-nos al dia o, com es diu amb una expressió popular consolidada, posar-nos les piles.
