Estructures

Proclama Miquel Iceta, sempre atent als signes del temps: “Estoy hasta las narices de estructuras de estado.” S'entén que es refereix a les estructures d'estat que no existeixen, perquè les estructures d'estat realment existents no li desagraden i, segons es desprèn del mateix discurs, no són cap obstacle a “tornar a ser aquella Catalunya lliure i plena que diu el nostre himne”. Tan estrafolària afirmació no pot ocultar el fet que pot estar-se decantant una majoria, molt heterogènia, contrària al procés, uns perquè el desinterès se'ls ha tornat hostilitat, altres perquè la incertesa no para de créixer i fins i tot alguns perquè l'incompliment de les expectatives els genera desencís. Després de la temporada del dret a decidir, i vist que no podem decidir res més que un altre repartiment d'escons, ara en ve una en què, diuen, es crearan estructures d'estat. Però els estats no tenen estructures, tenen abans que res una raó d'estat, que tot ho justifica; tenen poder, i tenen administracions per exercir-lo. Des d'una administració territorial subordinada, com ara la Generalitat, no es poden exercir funcions ni crear organismes que ultrapassin les seves competències, i la intenció de fer-ho, més enllà de l'especulació literària, és susceptible de persecució en justícia. Llavors, vénen uns mesos de o bé recomposicions efectistes de processos administratius sense sortir de l'ordenament vigent, o d'assumpció il·legal d'alguna competència, cosa que comportaria l'aplicació de l'article 155 de la Constitució Espanyola, el d'“adoptar las medidas necesarias (...) para la protección del (...) interés general”. El segon cas, presumiblement, no es produirà perquè la Generalitat, hi hagi qui hi hagi, no vol, o no pot encara que volgués, impedir la intervenció superior, i el primer cas significaria continuar l'exhibició grandiloqüent d'aspiracions mai concretades i sempre ajornades, la qual cosa incrementa el cansament de sentir parlar, com de Godot en l'obra de Beckett, d'unes estructures d'estat que mai no arriben.