La feblesa de la revolta
Aquesta setmana he rebut a Barcelona col·legues del Collège d'Études Mondiales, el meu institut de recerca de París, que a causa dels meus discursos acalorats segueixen l'actualitat del nostre procés cap a la independència amb molt més interès i atenció del que em pensava. Només de veure'm em van deixar anar una frase que vaig rebre com un cop de garrot al cap i que m'ha fet reflexionar. Oriol Junqueras ha matat l'esperança del carrer i l'ha enterrat en la política. A partir d'aquí vam començar una discussió sobre com els polítics i la política partidista a Europa, més pendent dels tempus electorals que de les aspiracions de la població, ofega i mata la democràcia. Un d'ells va deixar anar un sospir i, segurament pensant en les massives manifestacions al carrer a tot l'Estat francès en defensa de la llibertat d'expressió, va començar a parlar de la increïble feblesa de la revolta. Perquè la pregunta que tothom té al cap en aquests moments a França és com es traduirà aquesta mobilització a les urnes i quin pes tindrà el Front Nacional de Marine Le Pen.
Quan aquest diari em preguntava la setmana passada la meva valoració sobre l'acord de Convergència i Esquerra afavorit per l'Assemblea Nacional i per l'Òmnium, em va costar trobar les paraules justes perquè tenia una sensació agredolça que no sabia com expressar. Alleujament per l'acord, perquè les darreres setmanes van estar plenes de despropòsits i crec que els nostres polítics no van estar a l'alçada del carrer; satisfacció per tenir una data, perquè els projectes ambigus només afegeixen més confusió i inestabilitat als processos; i la sensació que en aquesta bogada hi hem perdut alguns llençols.
Ja sé que els acords no deixen ningú satisfet del tot, altrament no serien acords, però en aquest cas encara valoro més la conferència del president Mas del darrer novembre, en què plantejava un full de ruta molt clar i concret que representava una gran oportunitat per fer un canvi total i absolut de la metodologia partidista de la nostra política. Reunir tots els independentistes al marge de les ideologies al voltant de l'objectiu únic i comú de la independència, deixant les sigles de partit aparcades temporalment, perquè les eleccions en què es decideixi el model de país ja vindrien més tard, amb una llista de persones compromeses a dedicar 18 mesos a construir el nou estat, amb el compromís d'aquestes persones a no tornar-se a presentar, i amb ell liderant o tancant la llista em sembla, ara més que mai, una idea que hagués impactat Europa i una nova manera de fer política que hagués portat a la pràctica el canvi de metodologia, de moment encara sospitosament massa teòric, que tan entusiasme desperta, especialment en els joves, proposat sense tanta claredat per Podemos, que de moment s'ha limitat a transformar un moviment social en un partit amb secretari general. I possiblement la proposta del president també comportava una cosa no menys important: una reestructuració fonamental dels partits sorgits de la Transició, que tanta falta fa.
La lluita pel poder, la pOR, la dinàmica partidista o una gran manca de visió ha impedit que això sigui així. Llàstima. Espero que en els propers mesos, nosaltres sols o, com ha succeït fins ara, ajudats per un Estat espanyol que ha perdut el nord, si és que alguna vegada ha sabut on era, siguem capaços de redreçar l'estratègia i, a més a més, avançar cap a la independència tot entrant al segle XXI de la política.
