La il·lusió pragmàtica

És evident. A Catalunya la irrupció de Podemos significa una disputa del capital d'il·lusió que fins ara l'independentisme, davant de l'esclerosi continuista de la resta de models polítics, tenia gairebé en exclusiva. Deia Giulio Andreotti que “el poder desgasta, sobretot quan no es té”. I ara, amb una cadena d'eleccions per davant, entrem en la fase de materialització definitiva: la fase en què les expectatives polítiques es dissipen o es transformen en poder tangible. En aquest sentit Podemos té tos els números i altaveus per despertar més il·lusió pragmàtica que no pas l'independentisme. Per què? Per una elemental tradició de poder en un sistema, en un règim constitucional, sempre blindat per a uso y disfrute dels seus propietaris. Si Podemos guanya, hereta una estructura de poder real. I per a una part de la població això és el que converteix Podemos en una plausible possibilitat de transformació immediata. Mentre que el sobiranisme, tot i guanyant, remet a una nova pantalla de política virtual, en què la barreja entre aspiracions, desig, por, legitimitats, reconeixement internacional, negociacions, amenaces i potències múltiples, configuren un horitzó més devot, atzarós i metafísic que no pas de transformació immediata.

De moment no s'acaba de veure que l'independentisme pugui competir amb superioritat contra el tsunami il·lusionador de Podemos. No s'acaba de veure llevat que... apliqui punts d'inflexió radical: crear realitats d'estat, més que no pas estructures i transicions; aplicar incontestables mesures (no només esbossos teòrics) de justícia social; extirpar les pròpies masses tumorals de la corrupció; parlar amb un llenguatge clar, assertiu i intravenós; i concretar mesures de protecció democràtica i de desobediència civil per quan l'Estat es desbordi parapetant-se en l'ús de la violència legal. Ras i curt: ser o no ser. Però tot això, apreciat lector, deu decantar-se massa cap a l'ideari il·lusionador, coherent i pragmàtic de les CUP, ¿no?