L'exemple de Manuel González Alba

Fa uns quants dies, Héctor Lòpez Bofill publicava l'article titulat El cost de la llibertat. A part de recordar que tot té un cost, López Bofill argumentava que són necessaris passos decidits, sense por, per construir una alternativa a la dominació espanyola que pateix el poble català; passos com ara el de la recent consulta sobre l'autodeterminació a Arenys de Munt, per dir-ho clar. Res no és gratuït, i encara ho podrà ser menys un procés democràtic de ruptura cap a la independència nacional. Caldrà, doncs, saber resistir als cops –personals i col·lectius– que puguin suposar un compromís franc i obert al servei del nostre poble. Tot això ho explico perquè als catalans potser ens aniria bé apel·lar a exemples de carn i ossos per tal de revestir-nos de moral i donar-nos força de voluntat, sobretot si com a societat nacional volem trencar l'ordre opressor existent. Per aquesta raó, i també per moltes altres, el coneixement de la pròpia història és un imperatiu. Qui se'n recorda de Jaume Compte? O de Manuel Gonzàlez Alba? Aquests personatges han estat gairebé oblidats en el món civil i institucional del nostre país. El cas de Gonzàlez Alba és especialment remarcable. Fill de pare andalús i de mare catalana. Militant del Partit Català Proletari i, com a tal, implicat en la lluita pels drets dels treballadors i les classes populars. Però al mateix temps, defensor i estudiós de la llengua catalana i fundador d'Edicions de L'Arc de Berà. Josep Benet, per cert, n'ha dit «deixeble de Pompeu Fabra». Gonzàlez Alba fou un comunista i un independentista que va perdre la vida durant els fets del 6 d'octubre del 1934 als locals del CADCI de Barcelona. Tot plegat va constituir una fatal demostració de fins on pot arribar l'afany repressor d'un estat que no tolera la llibertat dels pobles.

La lluita patriòtica, social i cultural de Gonzàlez Alba és tot un exemple, en el sentit que és un model exemplar. La seva vida i el seu treball infatigable, més enllà de la seva tràgica mort, haurien de ser una inspiració de laboriositat, tenacitat i esforç. La nostra història –com la nostra llengua– és una responsabilitat que ningú no prendrà per nosaltres. Tenim el dret i també el deure de conèixer-les. Però, en fi, si la meva manera d'enfocar el cas de Manuel Gonzàlez Alba sona massa com un «goig de protomàrtir», com a mínim se'm concedirà que va representar la possibilitat de reunir en un projecte coherent i republicà les qüestions socials i les nacionals. La unitat popular va ser la causa de l'independentisme d'ell i de molts altres. No és una mala lliçó per aprendre.