Aznar

L'aparició d'Aznar en la vida política pública (“nunca me he marchado”, ens va recordar), és quelcom que posa la pell de gallina. És cert que té un inevitable costat còmic: parlar en mexicà a Bush, posar els peus damunt la taula, tirar un bolígraf per l'escot d'una periodista, en la seva època frívola, la gradual desaparició del seu bigotet, la boda principesca de la seva filla (amb Francisco Correa com a invitat principal), el desdeny amb què va tractar en públic la mort del periodista Couso, etc. Però l'Aznar que portem tots en la memòria és l'hereu directe del franquisme, de l'España una, grande y libre, de l'aquí mando yo, de la intransigència. I també és, amb les dades històriques a la mà, l'inventor i impulsor de la colossal corrupció a l'Estat espanyol. Perquè, com en el cas de qualsevol jerarca, els ciutadans estan dividits en dos: “los míos” i “los otros”. És la fórmula per proclamar:”España va bien” i “Ha sido ETA”.

El cas és que l'altre gran partit espanyol, el PSOE, està en plena batalla interna. Els fervorosos amants d'Espanya tenen tendència a l'autodestrucció, de la qual només l'aparato els salva. Ara, la sola presència de Pablo Iglesias ha trencat totes les convencions que els permetien somriure en públic. Tant que l'estimeu, la vostra Espanya, i l'esteu deixant a tires. Per això, que un jove digui el que la gent vol sentir és un fenomen que ha remogut el fang del fons i us ha deixat en l'obscuritat.

En el sud d'Europa, en els anomenats pigs, el sotrac és enorme, i la figura d'aquest ambiciós xicot ja és un referent a tot arreu. En el contrapunt, el creixement desmesurat dels partits filonazis o d'extrema dreta que assoten Europa sencera, o gairebé. No en tingueu cap dubte: Aznar torna de debò, i el seu compi Bárcenas és al carrer. I, a sobre, Mario Draghi aboca una pluja de diners sobre tothom, inclosos els del sud. És com llançar ginebra sobre uns alcohòlics. No és que vulguem marxar: és que necessitem marxar.