Sense por
La tragèdia viscuda a París el 7 de gener passat no mereix cap tipus de justificació. Ens exigeix, però, que hi pensem amb la major tranquil·litat possible. Condemnar la violència és necessari però insuficient, ja que només podrem evitar-la si intentem entendre-la. Únicament la demagògia més simplista confon comprensió amb justificació. Tanmateix, davant una complexitat que ens aclapara, els intents de comprensió són agònics. Ens falten les paraules i necessitem dotar-nos d'estructures mentals que ens ajudin a pensar en allò que se'ns mostra com a impensable.
Aquestes estructures mentals, però, no articulen una comprensió neutre de la realitat. Les seves paraules estan connotades i esbiaixen tant la comprensió com les actuacions que d'aquesta poden derivar-se. A risc d'una simplificació excessiva, emergeixen en el debat actual dues maneres de llegir el món: des de l'antagonisme i el conflicte (El choque de civilizaciones, de Sammuel Huntington) o des de la convivència i les relacions (El miedo a los bárbaros, de Tzvetan Todorov).
Huntington, en el seu aclamat treball, presenta la caiguda del mur de Berlín com una invitació a deixar de pensar el món a partir de l'enfrontament entre blocs politicoideològics i a fer-ho a partir de la confrontació entre civilitzacions. Defineix de manera molt precària què són les civilitzacions, però, en canvi, ofereix una explicació senzilla i seductora: les civilitzacions xoquen entre si, la qual cosa genera tant una situació de perill (que tots percebem) com la necessitat de defensar-nos (sense que ens quedi cap més remei). L'argument de Huntington resulta convincent, sobretot quan els neguits quotidians s'imposen a qualsevol ambició intel·lectual. Les conseqüències, però, no són neutrals i la comprensió huntingtoniana construeix un món d'amics/enemics en què domina la por i la violència. Si volem salvar la nostra civilització, haurem de lluitar per ella. Estem, doncs, en guerra.
Todorov, per la seva banda, parteix de classificar els països no en funció de la seva adscripció a una civilització, sinó de la seva passió dominant davant la incertesa del context actual. En aquesta direcció, destaquen dos grups de països: aquells que, a causa de la seva història de marginació i humiliacions, es veuen dominats per la passió del ressentiment, i aquells que, des de l'enyor del creixement i l'estabilitat, troben en la por la seva passió dominant. Al contrari que Huntington, Todorov no assumeix la por i l'enfrontament com a inevitable, sinó que, al contrari, considera que és precisament aquesta por la que cal combatre per salvar la nostra civilització. La por no és una armadura que ens porta a la victòria, sinó més aviat la signatura de la nostra rendició. Només cal recordar, per exemple, com la por està fent tolerables limitacions totalment intolerables dels valors democràtics.
Així, davant la gramàtica huntingtoniana basada en la por i la guerra, Todorov reivindica la capacitat de trobar-nos i viure pacíficament –junts en la diferència–. Els lectors de Huntington són molt més abundants que els de Todorov. Huntington és un realista que s'expressa en un llenguatge que tots entenem, mentre que Todorov és un idealista que usa un vocabulari només apte per a intel·lectuals. Huntington està imposant la seva comprensió del món, però Todorov ens adverteix dels perills de convertir la por en la passió dominant. La lluita contra els enemics s'explica des d'aquesta por, però aquesta por també es tradueix en la renuncia a allò que pensàvem estar defensant. L'argument és més complex; però, de veritat algú pot pensar que les explicacions són simples?
