Nou ordre europeu (I)
La història moderna d'Europa comença amb la Pau de Westfàlia, el 1648, que posa fi a la guerra dels Trenta Anys entre protestants i catòlics. Els primers, agrupats al voltant de Suècia i França, i els catòlics, d'Àustria i Espanya, és a dir, dels Habsburg. No va ser un tractat de pau formal, sinó una sèrie d'acords bilaterals entre els estats en guerra,178 participants, que es varen concloure al llarg de dos anys. Westfàlia suposa la constatació formal que el Sacre Imperi Romanogermànic successor de Carlemany, amb la perfecta integració del poder polític i religiós, ja no és possible. La fractura del cristianisme entre protestants i catòlics ho fa inviable. Felip IV perd Flandes, i Espanya i Àustria passen a ser potències de segon ordre. Aquesta separació de la religió i la política impulsa el racionalisme i més tard la Il·lustració, i separa per sempre les cultures musulmana i cristiana, una amb la política i la religió integrades i l'altra, desintegrades. Westfàlia és l'embrió del desenvolupament d'Europa.
La guerra havia estat iniciada per raons religioses i dinàstiques, però els tractats de Westfàlia reconeixien la sobirania dels estats en peu d'igualtat i concloïa la pau per l'equilibri de poder entre les parts enfrontades. La França de Lluís XIII i Richelieu havia imposat l'interès de l'estat per sobre dels interessos religiosos, estat que era lliure d'organitzar-se políticament i administrativament com a sobirà i independent. “L'home és immortal, la seva salvació sempre és possible, l'estat no és immortal, la seva salvació és ara o mai”, va dir Richelieu, és a dir: la religió pot esperar, les urgències de la política, no. L'aparició de l'estat com a protagonista de la política i la diplomàcia neix llavors.
La segona fita europea important és la Revolució Francesa, el 1789. Entre una i l'altra, l'equilibri de poder gira al voltant de les aliances europees per contrarestar el poder hegemònic de la França de Lluís XIV i Lluís XV. Neix Prússia el 1740 com a potència europea de segon ordre amb un poder il·lustrat, autàrquic però respectuós amb els principis i interessos de l'estat, “els governants són esclaus dels seus recursos, l'interès de l'estat és la seva llei, llei que no pot ser violada”, va dir Frederic II de Prússia.
La Revolució Francesa fa tots els ciutadans iguals en drets i constitueix l'Assemblea elegida pel poble com la institució suprema de la qual es deriva tota l'autoritat, que ja no és d'origen diví. El poder reial és abolit i es guillotina el rei. El 1792 l'Assemblea Nacional Francesa declara la voluntat d'aportar ajut militar a les revolucions que ho necessitin, als pobles europeus que vulguin recuperar la llibertat, i és aquest principi el que du Napoleó, que es defineix a si mateix com a líder de la revolució i s'autocorona emperador, a portar els principis de llibertat i igualtat a tot el continent.
Allà on hi havia un poder polític independent de l'Imperi francès i de les noves idees i principis del “nou ordre”, era per Napoleó necessari intervenir-hi per incorporar-lo a aquest i alliberar-lo del passat. Això va portar-lo a fer la guerra a Europa sense límit geogràfic ni contenció per aliances i col·laboracions. Napoleó no podia viure en un ordre internacional fruit del pacte i l'equilibri. Aquesta situació de falta de contenció el va portar a fer la guerra a Espanya i Rússia, territoris que no eren essencials per a l'imperi. L'esforç que va demanar del seus exèrcits i de França com a Estat va ser superior a la seva força. La coincidència d'aquest fet amb l'amplitud i simultaneïtat de les seves contínues ofensives va unir Europa en contra seu. La derrota de Napoleó era inevitable. S'havia passat del respecte i inviolabilitat dels estats, de l'equilibri de Westfàlia, a l'impuls dels principis revolucionaris com a bé polític indiscutible i superior.
La derrota de Napoleó a Rússia i posteriorment a Waterloo porta a la fi del règim i les potències conservadores i victorioses, Àustria, Prússia, el Regne Unit i especialment Rússia, institueixen un sistema permanent d'equilibri i resolució de conflictes, el Congrés de Viena, que porta la pau primer per l'equilibri de poder i després per les aliances, fins a la guerra de Crimea el 1856. La intel·ligència del Congrés de Viena va ser incorporar la potència derrotada, França, a l'acord, qüestió cabdal que fa possible la pau, contràriament al que es va fer amb Alemanya al Tractat de Versalles.
