El sermó

Si Jesús visqués el 2015 seria un indignat i hauria acampat a la plaça Catalunya amb els del 15-M. Per això, quan Mariano Rajoy diu que “alguns confonen la política amb el sermó de la muntanya”, referint-se a Pablo Iglesias, s'equivoca. El sermó de la muntanya és el que va fer Jesús de Natzaret l'any 30 després d'ell mateix en què, adreçant-se als seus deixebles i a la multitud, va fer el discurs de les benaurances. Ja ho sabeu: benaventurats els que tenen fam i set de justícia, perquè ells seran sadollats. Benaventurats els qui ploren, perquè ells seran consolats. I Pablo Iglesias, amb els seus cabells llargs, la seva barbeta i aquell aire messiànic, és un revolucionari, com ho va ser Jesucrist, que difon la bona nova de la llibertat, l'equitat i la solidaritat contra l'ordre polític i econòmic.

En canvi, Rajoy Brey és un registrador de la propietat que es dedica a la política. Estic avisat per Antón Losada que és un error menystenir Rajoy per aquesta característica, perquè la seva formació d'opositor li dóna la clau de l'èxit en forma de voluntat i mètode. Per tant, no cauré en l'error de ridiculitzar-lo. Però m'admetran que la política també és fer el sermó de la muntanya. I, de fet, no pot negar-ho algú que eleva a paraula de Déu la Constitució espanyola.

O sigui, Rajoy té raó. Iglesias fa el sermó de la muntanya. Però s'equivoca en dir que això no és política. Només predicant al plató de la Sexta, Pablo de Vallecas condiciona calendaris electorals, discursos i polítiques, a Sevilla, a Madrid i a Barcelona. Com ho fa ja Alexis Tsipras a Atenes, Brussel·les i Berlín, només amb les benaurances de diumenge a la nit. Una altra cosa és que el sermó de la muntanya del profeta de la Complutense es pugui complir, perquè ja sabem que quan la fe arriba a les institucions i l'han de practicar vulgars mortals com els bisbes, els preveres i els diaques, topa amb la crua realitat.