Homo Sapiens
Arguments contra el procés
Miquel Riera / [email protected] - @mrierapla
Un dels últims arguments de l'unionisme consisteix a dir que si cada nació tingués el seu estat el món seria un galliner
entre aquí, tal i com prevèiem la setmana passada que passaria, almenys fins que les municipals no aclareixin una mica el panorama, ERC i CiU no paren de barallar-se –és indiferent qui hagi començat aquest cop i les bones o dolentes raons que hagi tingut– i de fer el ridícul davant d'aquells ciutadans que confien en ells per tirar endavant el procés, el front unionista no s'està quiet. Així, mentre continua la campanya per desacreditar les eleccions del 27-S –una estratègia que, per cert, semblen compartir també alguns dirigents d'Unió–, destacats dirigents del PSOE, del PP i d'altres partits d'obediència espanyola no s'estan de repetir –amb tots els altaveus possibles– allò que fa temps que saben que no és cert: que Catalunya no té dret a decidir el seu futur. I saben que no és cert perquè potser no està escrit legalment enlloc, però si el poble ho vol, serà. En una societat i en una Europa democràtiques, difícilment hi ha coses que es poden evitar. Mireu Grècia, per exemple. Amenaçats també de vagar eternament per l'espai sideral com nosaltres, com s'han afanyat a reconèixer la voluntat dels ciutadans.
En tot plegat, però hi ha arguments que fan riure. És el cas dels expressats per Emilio Lamo de Espinosa, catedràtic de sociologia de la UCM. En un article titulat Importa ser nació? Lamo de Espinosa venia a dir que, en un món globalitzat i amb diversitat creixent, els pobles que se senten nació ja no poden aspirar a tenir un estat. “El món (i la UE) seria un galliner si els milers d'ètnies o nacions existents reclamessin el seu Estat”, concloïa l'articulista, que acabava preguntant-se: “Si no es pot ser català i espanyol, es pot ser català i europeu?” En resum, ni els catalans, ni tants altres pobles demogràficament potents però maltractats per la història –per exemple, els kurds–, no tenim dret a tenir l'estat que tenen no només un munt de grans nacions –sovint aconseguit a sang i foc i oprimint-ne d'altres, com la catalana– sinó també una gran quantitat de pobles amb pocs habitants que van tenir la sort o l'audàcia d'aconseguir-lo. Francament, arguments ben pobres que qualsevol poble unit i decidit, com el nostre, pot tombar fàcilment. Només caldria que els seus polítics ajudessin una mica.
M
