Kurds

L'altre dia em mirava la fotografia d'un pare i d'un fill passejant entre els edificis derruïts de Kobane. La criatura semblava feliç i somreia il·luminada per l'amor del pare, que encara portava penjat a l'esquena el fusell que havia utilitzat per fer fora els soldats de l'ISIS. Aquella estampa de la felicitat enmig de la ciutat enrunada feia impressió i explicava per què els kurds són avui l'esperança del món lliure, com ho van ser els anglesos el 1940. Els kurds ens recorden que el soldat que lluita per defensar els seus amors és més eficaç que no pas el carnisser que intenta satisfer el seu ressentiment o la seva vanitat. El contrast entre la humilitat diamantina d'aquell soldat i el narcisisme barroc dels combatents de l'ISIS posa en evidència que la dignitat humana fa un paper en qualsevol conflicte i que quan callen els canons sempre hi ha un moment per escoltar els ocells. A Europa, les guerres ja no es basen en la destrucció dels territoris ni en l'eliminació física dels adversaris. Gracies a Déu tenen un biaix més moral i psicològic, però transformen igualment els espais de relacions i milloren o condemnen el futur de molta gent. A Grècia, l'extrema esquerra ha pactat amb l'extrema dreta per mirar de protegir les esperances del país des d'una posició de força. A Catalunya el govern que demana generositat a l'oposició per fer front a l'Estat espanyol després és capaç d'humiliar Jordi Pujol anunciant, el mateix dia que l'expresident declara al jutjat –i és interrogat en castellà–, que el bust de Tarradellas serà l'últim que s'instal·larà al pati de Palau. Amb aquests amics, no calen enemics. Amb aquesta memòria, no sé si calen homenatges. Com si Tarradellas i Puig i Cadafalch haguessin estat sants i Pujol no hagués patit presó i tortura. Com si els diners no fossin una arma poderosa i ningú no hagués pagat mai res en negre. Ja veurem com acabarà el drama grec, però les lliçons que sovint donem aquí només amaguen una gran mediocritat i una fosca covardia.