Els Molas
Els germans Molas (Joaquim Molas, que l'ha escrit, i Isidre Molas) han editat un llibret certament important sobre el seu avi, Emili Molas i Bergés (1870-1918). Important perquè estableix la seva matriu cultural, la que, en el fons, ha inspirat el llarg i decisiu mestratge que tots dos han exercit sobre tantes joves promocions. I important, sobretot, perquè exemplifica un prototipus humà no sempre prou reconegut i que ha estat essencial en la formació de la Catalunya contemporània.
Emili Molas va ser un artesà dels vitralls, home recte, bo, generós, rigorós en tot el que feia, autodidacte, lletraferit, amant de la llibertat i la justícia, col·laborador de L'Esquella de la Torratxa, de La Tramuntana, de L'Eco d'Euterpe..., fundador i impulsor de la cooperativa L'Economia Obrera, de Sant Martí de Provençals, catalanista pels quatre costats, sense ni tan sols dir-se'n. Àngel Carmona, al seu llibre Dues Catalunyes –que Ernest Lluch assenyalava com a fonamental i “ple de grans intuïcions”–, recuperava per a aquest tipus humà la denominació d'“home del barri”, emprada amb anterioritat per Robert Robert. L'“home del barri”, obrer o menestral, activista, generós, arriscat, amant del català –que els poderosos tot just començaven a fer seu–, amant de la cultura i de l'art, ha estat cabdal a la Catalunya del XIX i bona part del XX. Antoni Jutglar escriurà, referit a l'ample corrent popular del republicanisme federal, on l'“home del barri” era essencial: “...seran ells qui faran més amplis i generals els projectes i les il·lusions de la Renaixença catalana”.
No som pocs els qui ens en sentim hereus. Ha estat la matriu cultural de bona part del poble ras d'aquest país nostre, adquirida per via familiar o bé per contagi; la matriu d'una majoria social que no sempre s'ha traduït en majoria política, però que ha fet de la llibertat de Catalunya i de l'emancipació humana una mateixa causa, raó per la qual ha constituït un enorme potencial de canvi. Ens hi reconeixem, tips dels “internacionalistes” que amaguen, en realitat, un espanyolisme vergonyant; i tips també d'aquells que, amb un vistós i reiterat voleiar de senyeres, pretenen dissimular com ens escurcen impunement les estovalles i altres paraments del comú.
Gràcies a Joaquim Molas i a Isidre Molas, per aquest llibret d'ara, però sobretot perquè ens l'han anat explicant durant tota la vida. Recordo un Joaquim Molas, ja erigit en autoritat literària, que em rebia a casa seva i em dedicava el seu temps, fent-me una guia literària a la meva mida, essent jo tot just un jovenet barbamec, que li havia trucat i al qual no coneixia de res. Quin luxe! També el recordo més tard, parlant de la necessitat d'una certa “literatura de quiosc” en català “per dur a la butxaca i llegir al metro”. L'“home del barri” li sobreeixia per les costures. Només la Maria Aurèlia Capmany era així de disponible, encara que, entre ells, no es fessin gaire: ell coixejava de noucentista i ella, de modernista.
I recordo, molt especialment, Isidre Molas, entre la ciència política i la història, disposat a encarrilar les nostres ànsies revolucionàries en les coordenades ineludibles de la cultura democràtica i ajudant-nos a descobrir les arrels del catalanisme d'esquerra. Havia estat un dirigent del vell FOC, empresonat al penal de Sòria per un consell de guerra. Faria, després, un paper de llevadora en els orígens de Convergència Socialista de Catalunya (1974), propiciant un “partit d'amples fronteres” i formulant el “Front dels Treballadors”, entès no com el tòpic “front popular”, sinó com el bloc social que calia articular en favor del canvi, a partir –podria dir-se– de tots els homes i dones “del barri”.
