A la comissaria tècnica de vehicles

e passat el tràmit de la inspecció del cotxe. He pagat les taxes, he pujat al vehicle, m'he situat a l'embocadura del túnel del control de gasos i he esperat. No hi ha gaire gent, i en lloc d'alegrar-me'n, m'envaeix una sensació creixent d'inquietud, com si els donés més temps per trobar-me en falta. Mentre el mecànic em dóna instruccions de fora estant, en aquell to de veu deliberadament fastiguejat i autoritari (llargues!, intermitent dret!, marxa enrere!), repasso mentalment, en un estat semblant al del pillet aturat en un control rutinari, el meu historial delictiu de l'últim any. Comptarà aquella rascada amb la pilona? S'adonaran que la planxa abonyegada impedeix que la porta es tanqui sense fer un gemec de resistència? Digues: has estat bona persona?, has reprimit els pensaments impurs? El noi, impertèrrit, vestit amb una samarreta corporativa impol·luta, anota els resultats de l'examen en un aparell electrònic com el que fan servir els cambrers d'alguns restaurants. Temps enrere, feien aquestes anotacions a mà, en un formulari de paper que estenien sobre el capó per estampar-hi al final la firma. El tracte no era pas menys fred, però l'escriptura manual introduïa en el procediment una fal·libilitat de ditada humana. Estic a punt de fer algun comentari per trencar el gel, com ara “vaja, com us heu modernitzat”, però per fortuna me n'estic. Aquest noi no espera cap conversa, de mi. Només que tingui els papers en regla, que el meu vehicle contamini segons els barems establerts, que els cinturons de seguretat s'acoblin al suport corresponent. Intentar una aproximació podria tornar-me sospitosa als seus ulls, animar-lo a ser més estricte en la inspecció. De nou el sentiment d'haver comès un crim. Temo especialment el moment que em demanaran que activi la palanca que obre el capó, que no trobo mai, o quan voldran comprovar que funciona el llum de boira i jo em quedaré mirant amb expressió derrotada el tauler de comandaments. El moment més anguniós, sense cap dubte, és quan et fan alinear les rodes amb aquells rails on, després d'obligar-te a prémer el pedal del fre fins que se't talla la respiració, et comencen a sacsejar com si fossis un ninot per posar a prova l'eix de la direcció. Aquí sempre perdo l'enteresa. Un cop em vaig posar a plorar i tot. Vaig estar a punt de sortir amb les mans enlaire i confessar-ho tot com els herois, salvant algú: “El cotxe és vell, fa el que pot; mateu-me a mi.”

H