Neva a València

Des del terrat de ma casa es veu la carena de la serra Calderona, amb el Garbí, l'Alt del Pi i el Puntal de l'Abella en primer pla. No passa cada any però tampoc no és gaire infreqüent que de tant en tant la neu enfarine els cims que van fins al Gorgó i el Montmajor. Ahir, mentre escrivia aquest article, no hi havia encara neu però vint quilòmetres més avall les volves sorprenien, sorprenien molt, els habitants de la ciutat. Nevà a València, uns minuts només al migdia, però de seguida va córrer la veu, la veu i l'alegria. Núria Cadenas piulava que havia estat màgic, Salvador Enguix ho ratificava i per WhatsApp començaven a circular tot de fotografies falses de l'esdeveniment. Fotografies antigues de la plaça de Sant Agustí ben enfarinada, fotografies de broma on el Micalet es veia colgat de neu…

És ben curiós això que passa amb la neu al nostre país. És posar-se a nevar i, malgrat els problemes, hi ha tot de gent que es posa contentíssima i emocionada. Supose que és la manca de costum que fa que semble que estàs en un film. Ahir hi havia gent de la Vall d'Albaida, dels Ports, que es burlaven dels valencians de València. Allà, i en moltes altres comarques, la neu cau de valent, cada any, amb regularitat i no se'n fan tantes i tantes festes. A València la neu és màgia, a Bétera no sol nevar però estem més acostumats a veure-la de lluny. A Serra o Nàquera la tenen a tocar de casa i tot això en un rogle de quaranta quilòmetres com a màxim. Passa a València i passa a Barcelona, ep! Que ahir només l'amenaça que nevaria al Paral·lel semblava més important que el toll acumulat a l'Anoia o el Penedès…