Un sofà a la riba
El niu i en Modest
d'un plat barroc
En el paradís de Modest Prats segur que es practicaria la mateixa religió que hi descriu Auden: “Catòlica, apostòlica i romana, però amb el desmanyotat estil mediterrani.” Fa molts anys que en Modest va decidir convidar –fent cas al poeta– una colla d'amics a una cerimònia laica que, això sí, havia de complir amb un requisit d'orde religiós: s'havia de celebrar abans que comencés la Quaresma. No solament per l'impediment reglamentari de l'abstinència, sinó també per una qüestió diguem-ne estacional. El plat que es convertia en el protagonista principal de la festa –el niu– s'avenia amb la fredor i també amb el temps de la cacera. Un cop passades les minves de gener, després de la Candelera, sempre abans de Sant Josep, la crida de qui va ser amic i mestre arribava a tot aquell que pensava en el niu no pas com una cita gastronòmica (que també ho era, per descomptat), sinó com una tradició que ajuntava generacions i fidelitats. En Modest parlava del niu com d'un plat barroc. Li agradava fer servir aquesta expressió. I ho deia no pas perquè pensés que era una exageració, una disbauxa, sinó perquè veia en aquella sàvia proporció de sabors i textures, certament potents, la mateixa idea adàmica que va infantar el barroc de debò que ell coneixia tan bé: una justa, necessària aplicació de la raó a l'efervescència de les passions, en una estructura de vasos comunicants on la passió s'introduïa en el discurs intel·lectual.
Tots aquells que es trobaven amb en Modest al Motel Empordà –una catedral on s'oficia la lenta cocció del niu i de la cultura– hi van tornar quan ell era una ombra i hi tornaran aviat, com cada any, ara que ell ja no hi és, un any després de la seva mort. Per repetir allò que Auden deia de T.S. Eliot: “Recordo tot el consol que n'he obtingut, en hores de dubte i desencís, pensant en l'exemple que ens va deixar.”