Violació a domicili
L'altre dia, un bon amic poeta, i Cavaliere della Repubblica Italiana per més detalls, em va contar una història que no trobo adjectius ni per aproximar-m'hi. El meu amic viatja molt i passa setmanes fora de Barcelona, i l'últim cop que va tornar al seu estudi la clau no li obria el pany de la porta. Estranyat, com un acte reflex, truca i, curiosament, obre un noi que diu ser d'una illa del Carib, que resulta ser un rellogat d'uns individus provinents d'un llunyà país futboler que han desbotat la porta. El noi és molt probablement un sense papers, ell mateix més explotat que delinqüent. De les seves explicacions es dedueix que no es tracta d'ocupes, sinó d'una banda organitzada.
Fins aquí és fort, però n'és molt més el que ve tot seguit. Dec ser un ingenu que es pensava que això només passa a les pel·lícules, però és la crua realitat: el meu amic no pot fer fora la gent que ha envaït casa seva. La policia li diu que no tenen instruments legals per treure'ls. No només això: no els pot tallar l'aigua ni l'electricitat perquè els assaltants el denunciarien a ell! El mal causat és difícilment avaluable: els ocupants li han destrossat els mobles, han desmuntat les lleixes, han desaparegut llibres i documents, tot un patrimoni intel·lectual personal construït al llarg d'anys de feina i estudi. El meu amic és un ciutadà civilitzat i no troba oportú resoldre el cas a la brava, tant per principi de formes com per qüestions pràctiques: no sap amb qui tracta, si arribats a les mans l'adversari se li pot girar amb ganivets i pistoles, i pot acabar encara pitjor, perquè el resultat no seria bo de cap manera: si pren mal ell ja no cal dir-ho, però si estassa els altres i els envia a l'hospital, serà ell qui anirà a la presó.
L'única sortida possible és dins dels instruments d'una societat de dret, i aquí ve el millor del cas: tals instruments no hi són. La via judicial empresa pel meu amic es presenta llarga, complicada, procel·losa i, al cap i a la fi, del tot incerta.
Ho diré de la manera més suau que se m'acut: en quina execrable, gloriosa, punyetera merda de país vivim? Si jo deixo de pagar el lloguer de casa em foten al carrer en un parell de mesos, i per descomptat, si no pago la llum o el gas em tallen el subministrament en qüestió de dies. A què juga el legislador? Què s'ha begut o xutat l'ordenador civil? El cas del meu amic és un tristíssim emblema del funcionament de la societat.
Arribem al punt central: a qui serveixen les garanties civils? Per a qui s'ha fet la justícia? A qui emparen les forces de l'ordre? De resultes del documental sobre l'afer 4-F, la comunitat viu un moment sensible sobre aquests problemes, que caldria mirar en conjunt. Fa temps que ho dic: la classe propietària, el cèlebre 1% posseïdor del 99% de la riquesa, ha destruït les classes mitjanes i ha fracturat la societat per la meitat, i ja no hi ha una classe majoritària prou forta per acordar un canvi profund, que els propietaris no propiciaran mai perquè són els autors de la situació actual. No s'explotaran ells mateixos, i com que les classes baixes són inexplotables perquè no posseeixen res, les normes només són aplicables als supervivents del terreny d'entremig. Però quan entre els poderosos i els desposseïts ja només hi ha la policia, amb la justícia i les garanties civils pot passar qualsevol cosa, tal com acabem de comprovar.
El meu amic està pendent de judici i, tot i que no totes les portes semblen tancades, qui sap com acabarà. Li he ofert ajuda, però de debò què hi puc fer? Mentrestant, em quedo més tranquil sobre les pròpies expectatives: si un dia caic en la ruïna definitiva, ja sé què he de fer: deixo de pagar les factures –això no serà una opció, sinó la realitat pura i dura–, i un cop m'hagin fotut al carrer, trio la casa del barri que més m'agradi, m'espero que els amos siguin fora un parell de dies, m'hi instal·lo a fumar puros i beure'm el whisky amb els peus sobre la taula, i deixo el bat de beisbol en lloc visible. Almenys així tindré assegurada una llarga temporada de tranquil·litat.
