Estic molt preocupat

Molt, molt preocupat. Ja ho estava, però he empitjorat. Es tracta d'anticipar-se per saber qui participarà en les eleccions municipals, cosa gens fàcil, ja que les situacions dels grups, amb tot el que fa referència als mateixos, estan fent importants canvis d'estructura, de lideratge i, s'ha de dir, hi ha en aquest moments en les directives dels partits històrics un gran malestar produït pels esdeveniments relacionats amb l'epidèmia de perversió dinerària, sigui pròpia o dels partits, sigui anecdòtica o col·lectiva, sigui petita o bé gran. Les primeres planes dels diaris i els encapçalaments dels noticiaris radiofònics i televisius obrien, fa ben poc, parlant de fraus en l'administració i les institucions, citant sense prudència persones respectables, fins llavors, és clar.

Fa uns quants anys, en parlar amb la boca tancada d'aquest assumpte, tothom s'escapolia i manifestava el desig de parlar d'una altra cosa. “I ara! No en tenim cap necessitat, de moure diners foscos, nosaltres. La nostra economia, si no brillant, és suficient!”, feia un sotspresident que el dia anterior havia deixat, distretament, en un despatx de Madrid, una cartera amb deu milions de pessetes per empènyer una concessió d'obres important a un amic afiliat que, fidel al partit, ajudava sempre que convenia. Ara, parlar de negre no és de mal gust. L'estiu passat, entrà en una gelateria de la Rambla de Girona una senyora amb dues nenes jovenetes. Sortiren les tres amb un gelat cada una, bo i llepant amb fruïció. La més grandeta preguntà a la seva mare: “Mamà, els gelats també es poden pagar en negre?” La mare la mirà amb cara de pomes agres i no contestà. A l'hora de sopar, encara hi havia males cares. Al llit, ella li va dir a ell: “Tu ves parlant a taula que no saps on posar el negre. Les teves filles volen ajudar-te menjant gelats pagats amb diner d'aquest color.” La noieta encara no ha entès ara quin va ser el seu pecat.

Els nous partits accediran a les municipals vestits de primera comunió o com els altres, imputats o no? Defraudar l'administració, diuen, no és el mateix que robar. Jo ho he de dir: no veig enlloc la diferència. Un sacerdot amic fa uns anys m'explicà algunes anècdotes d'aquest tema, viscudes per ell. Alguns li preguntaven com a confessor i conseller amic a la vegada. “Mossèn, he de confessar que tinc una compte a Andorra amb un raconet, per si un cas?” Em deia el meu amic sacerdot: “Noi, no sabia què dir-li!” En un sopar a Palafrugell, seguit de la cantada d'havaneres, un bisbe amic que poc després rebé els honors cardenalicis, em digué rotundament: “David, passa full. O, altrament, del negre, dels donatius interessats, de la democràcia ben entesa, de l'atreviment barrejat amb la barra, dels límits de la polidesa, les virtuts, la màniga ample i de la falsa solidaritat, te'n sortirà una truita a la paisana!” Llavors jo penso: com seran els nous?