Hassanna Aalia

L'octubre del 2010 –dos mesos abans de l'inici de la revolta que posaria fi a la dictadura tunisiana i cent dies abans que els egipcis ocupessin per primer cop la plaça Tahrir del Caire–, milers de sahrauís omplien un campament improvisat a Gdeim Izik, als afores d'Al Aaiun. Aquells ciutadans, que sense ser-ne conscients van fer el primer acte de l'anomenada Primavera Àrab, es queixaven per les lamentables condicions de vida al seu país després de 35 anys d'una ocupació marroquina que els obligava a viure com a estrangers en la seva pròpia terra. La protesta va acabar quan les forces de seguretat van entrar a sang i foc i van desallotjar el campament, amb un considerable nombre de víctimes. A partir de llavors, el nom de Gdeim Izik a poc a poc va deixar de tenir interès per a una opinió pública internacional que veia com la guspira de la rebel·lió encenia el món àrab.

Més de quatre anys després –caiguts Ben Ali, Mubarak, Gaddafi o Ali Abdullah Saleh, i amb el regust amarg d'una primavera amb més núvols que sol–, ja ningú no recorda el campament de Gdeim Izik ni la terrible repressió que va seguir aquella protesta. Els tribunals militars marroquins van condemnar a elevades penes de presó desenes de sahrauís. Un d'ells, Hassanna Aalia, va poder fugir al País Basc abans de ser condemnat a cadena perpètua. Recentment, l'activista ha rebut la notificació que el Ministeri de l'Interior li denega l'asil polític que havia sol·licitat i li dóna un termini de 15 dies, que va acabar ahir, per abandonar el territori espanyol.

Aquesta és la particular manera del ministre Fernández Díaz de pagar els deutes històrics que l'Estat té amb el poble sahrauí. Gairebé 40 anys després de l'annexió marroquina del territori, l'Espanya del PP (o del PSOE, tanto monta monta tanto) continua fent de les mentides i traïcions els pilars de la seva relació amb l'excolònia.