Canvi climàtic i partits polítics

L'explotació massiva dels combustibles fòssils està provocant la degradació de l'entorn natural del planeta i causant un augment de la temperatura mundial, que pot superar els dos graus centígrads amb relació a l'era preindustrial. Aquest fenomen comportarà més pobresa, augment de les desigualtats, conflictes socials creixents, centenars de milers de refugiats ecològics i desaparició de molts recursos alimentaris. Per més que ens en parlin els mitjans de comunicació, aquesta no sembla, però, una qüestió que inquieti els partits tradicionals ni tampoc les noves organitzacions del Mediterrani nord, com Podemos i Syriza. En els programes d'aquestes formacions polítiques se segueix optant per donar suport a una economia productivista basada en els recursos fòssils. Els “cervells” de Podemos, com ara l'eurodiputat Pablo Echenique, diuen que deixaran els temes energètics en mans dels científics. Per a ells el model de desenvolupament o les centrals nuclears no són un tema polític. Greu error. No puc entendre com es pot proposar enderrocar la casta política i deixar intocable la casta energètica. Pablo Iglesias ha declarat: “Los problemas del medio ambiente son muy importantes, pero lo urgente ahora es dar de comer a la gente.” A Catalunya, les organitzacions independentistes partidàries de la ruptura amb l'establishment són més coherents i ens proposen un estat sense exèrcit (com el que defensa el projecte de constitució del jutge Vidal), desnuclearitzat i motor d'una economia ecològica, justa i solidària.

El 2015 hauria d'esdevenir l'any del canvi climàtic obligant tots els partits, especialment els que es diuen “rupturistes”, a involucrar-se mitjançant propostes en un procés inevitable de “descarbonització” del sistema energètic. Malauradament, però, els interessos electoralistes els ho faran deixar per a una altra ocasió (la tindran?).

Els objectius signats en la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic a la Cimera de Rio del 1992 i el Tractat de Kyoto del 1997 han quedat ridiculitzats per la dramàtica realitat: les emissions de CO2 no han parat de créixer, fins a duplicar-se; la desforestació és alarmant (a l'Amazònia es talen 3 milions d'arbres al dia); la demanda d'aigua i energia farà inviable que es puguin satisfer els drets ambientals dels 8.000 milions de persones que el 2024 viuran al planeta. Si l'escalfament resulta ser d'entre quatre i sis graus a final de segle, es devastarà la producció mundial d'aliments.

La convenció de París del desembre es presenta, doncs, com l'última oportunitat per a una acció concertada internacional que redueixi les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle entre un 40% i un 70% el 2050 respecte al 2010, amb objectius concrets per al 2030. Des de la meva òptica militant, iniciada els anys 70, i havent participat en moltes trobades ecologistes internacionals, he de confessar el meu escepticisme respecte a l'èxit de la cimera. Ho sóc perquè els combustibles fòssils han estat subvencionats pels governs en més de 500.000 milions d'euros anuals, mentre que les energies del sol (les úniques que poden frenar el canvi climàtic) han rebut cinc vegades menys segons l'Agència Internacional de l'Energia. Si es manté aquesta dinàmica, els 100.000 milions de dòlars que el Fons Verd destinarà el 2020 als països pobres per lluitar contra el canvi climàtic no resoldran el problema. Per ser creïble (i eficient) el que s'acordi a París, els experts consideren que caldria crear una autoritat mundial del medi ambient; perseguir l'ecoblanqueig dels lobbies contaminants que emmascara la veritat científica; impulsar les energies renovables: dissenyar una fiscalitat ecològica global i definir un nou instrument de valoració del progrés que substitueixi l'obsolet PIB. En definitiva, els partits polítics haurien de creure fermament que la sortida de la crisi econòmica està lligada a la resolució de la crisi ecològica. Il·lusori?