Terror de moda
Tanmateix, per organitzar-se, els gihadistes usen internet, fan bombes amb materials moderns i les activen amb telèfons mòbils
d'última generació
Els islamistes, en principi, no creuen en la modernitat. Res del que caracteritza la vida en les actuals societats occidentals els agrada: les llibertats, la igualtat entre sexes, l'economia de mercat, el consumisme, la pèrdua de valors transcendents, etc. En lloc de tot això, volen un món aturat, quiet en una mena d'utopia polsegosa: el califat o la societat antiga, caracteritzada pel patriarcat i la religió, la subordinació de les dones, tot d'esquena al lliure discurs i a l'embranzida de la tècnica que ha canviat les societats en els últims dos segles. Tanmateix, per organitzar-se, els gihadistes usen internet, fan bombes amb materials moderns i les activen amb telèfons mòbils d'última generació, i ara mateix hem pogut veure que enregistren les seves execucions –l'última del pilot jordà Moaz al-Kasasbeh, de tan sols 26 anys, cremat viu– amb tot el luxe dels vídeos virals, els mateixos que semblen anuncis de videojocs o de pel·lícules de Hollywood. És una estranya paradoxa: per a fer triomfar una utopia antiga, per a restaurar un món abolit, s'usen tots els instruments de la modernitat. La contradicció és indubtable: posen el futur servei del passat per a mirar de restaurar un ordre que mai no va existir.
De la modernitat, doncs, és impossible escapar-ne. Per a anul·lar-la necessites els seus mateixos instruments: la pirateria informàtica, els avions, les càmeres de vídeo, les armes –fins i tot de destrucció massiva–, tot l'arsenal utilitari necessari per a muntar una lluita amb cara i ulls en el present en què vivim. Però aquest contrasentit no només es percep en l'àmbit dels instruments, sinó en el de les mentalitats. ¿Què hi ha de més modern que el somni d'un canvi radical, total i absolut de les societats? Els gihadistes tenen més en comú amb els terroristes socialistes i anarquistes del segle XIX que amb els màrtirs de la fe tradicional.
Als homes de l'edat mitjana no els passava pel cap res d'això; el projecte revolucionari armat és una idea moderna, amb els seus grupuscles, la seva propaganda, el seu adoctrinament i els seus somnis fanàtics i totalitzadors. Aquesta és una lluita no entre la modernitat i l'antigor, sinó entre dues maneres d'entendre la llibertat. Per als terroristes, aquesta no existeix o no pot portar a res de bo; per a nosaltres, en canvi, la llibertat és indispensable, no sabríem viure sense ella, encara que porti els més angoixats pel mal camí.
L'espectacle cruel que ens ha donat la foguera amb el presoner ajusticiat recorda la crema de bruixes i heretges pròpia dels temps medievals. Va ser el discurs il·lustrat el que va corregir aquestes atrocitats esfereïdores. Es proposaven la ciència i la raó com a antídots, sense arribar a pensar que serien els fruits d'aquestes prèdiques –les tècniques de comunicació, la ciència, els llibres…– les que es convertien en les noves plataformes per a difondre allò que pretenien eradicar. Els més grans prodigis sorgits de la llibertat i la inventiva i la raó –per exemple internet– serveixen ara per a difondre unes consignes que volen esborrar-ho tot.
El poder d'aquestes imatges és abassegador. Es difonen arreu del globus i provoquen un efecte de reclam entre milers de joves, que poden arribar a veure en el paper de botxí un destí envejable, perquè tothom el mira i el tem. També el gihadista és un personatge més de l'actualitat, com el futbolista o l'estrella del rock, com el polític. El millor que podríem fer seria no parlar-ne ni fer-nos ressò de les seves execucions: que el terror passi de llarg, com la moda de deixar-se barba d'aiatol·là, per exemple.