Tercera Guerra Mundial
La població civil és la que rep les tràgiques cuejades de la situació, quan és la que aporta més morts, a més dels desplaçats i les pèrdues materials incalculables
Després de les bombes que arrasaren Hiroshima i Nagasaki, que portaren a la rendició japonesa, la creença del “mai més” s'estengué arreu, conscients que la propera vegada, si es donava, aniríem al desastre nuclear. Més de mig Europa vivia entre runes i la costa oest del Pacífic estava massa tenyida de sang. S'havia d'aprendre la lliçó, tot i que el món no estava gens pacificat. Albert Einstein advertia: “No sé amb quines armes es disputarà la Tercera Guerra Mundial, però si té lloc, la Quarta Guerra Mundial es farà amb pedres i fones.” La guerra freda era a la cantonada.
El compromís immediat era reconstruir, potser fins i tot avançar en la societat del benestar, tot i que els processos de descolonització trucaven a la porta. Un acord mai signat deixava barra lliure als conflictes regionals, a les guerres casolanes, a les batalles de clans, però lluny de les mans de qui podia prémer el botó vermell. Amb tot, alguns conflictes es descontrolaren i no fou gens fàcil aconseguir redreçar-los; Corea, Cuba, el Vietnam o l'Iran marcaren punts d'inflexió prou preocupants, només apaivagats en el darrer minut. L'equilibri era raó de supervivència.
Precisament, quan commemoràvem el centenari de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, l'inventari de greuges anuncià que estàvem immersos en la generalització del conflicte, quan les hostilitats regionals travessaven les pròpies fronteres. En un món globalitzat, hi ha connexions fàcils de trenar, siguin de simple poder o tinguin components ideològics. És senzill associar Nigèria amb Síria o l'Afganistan, creant exèrcits irregulars o apostant per formes de terrorisme. Talment en uns enfrontaments diferents, on no són necessàries trinxeres ni camps de batalla i en els quals no cal respectar els cínicament acords internacionals de comportament humanitari.
Sense Convenció de Ginebra i en terra abonada, Abubaker al Bagdadi organitzà un fanatitzat exèrcit islàmic pensant en la creació d'Estat Islàmic (EI o ISIS) a l'Orient Mitjà. Aquest no és un terme menor, quan Bagdadi parla del nou califat i articula un exèrcit gihadista amb caràcter de milícia regular, que es preocupa de la conquesta de centres estratègics, com els camps petroliers o el control de les aigües dels embassaments, portant al cap la consolidació del nou estat, si bé cau en la barrabassada de la neteja ètnica o ideològica i dóna sortida al terror com a forma de consolidació de l'islamisme sunnita. Un procés ambiciós que introdueix elements molt perillosos en l'escaquer geopolític mundial.
a part d'això, el conflicte d'Ucraïna porta el conflicte a Europa, en enfrontaments que han deixat de ser locals, en Donetsk o Lugansk, per desestabilitzar l'àmplia regió on es troben l'est i l'oest europeus. Un desequilibri d'imprevisibles conseqüències que pot enfrontar l'àrea d'influència russa amb la Unió Europea i el gendarme americà.
En aquest context, l'atemptat de Charlie Hebdo, al centre de l'anomenada civilització occidental, no és gens gratuït i s'ha de posar en el mapa de les incerteses futures, quan la història demostra que els fets terroristes poden ser les espoletes que fan disparar els enfrontaments de llarg abast. I, més que mai, la població civil és la que rep les tràgiques cuejades de la situació, quan és la que aporta més morts, a més dels desplaçats i les pèrdues materials incalculables.
Veus assenyades, entre elles la del papa Francesc, adverteixen del perill de la Tercera Guerra Mundial i es recorda la crònica de fa cent anys, quan molta gent pensava que una gran guerra era impossible i de cop es van desfermar tots els dimonis. El futur és incert i, ara i aquí, cal activar tots els compromisos pacifistes.
