Com Grècia

Les mesures de xoc internes de Tsipras contra la marginació i la petició a la UE perquè trobi fórmules per allargar el retorn del deute, crec que són valentes. Grècia, també, té tot el dret a reclamar reparacions de guerra per l'ocupació alemanya. Però, malgrat totes les reparacions o concessions que pugui obtenir, Grècia té un problema estructural de difícil solució. Tot i ser formalment una nació independent, la seva classe dirigent ha actuat com a classe dominant subalterna de diversos interessos internacionals. És un país que, malgrat no tenir un valor econòmic per se, en la guerra freda i en relació també amb el bloc del mitjà orient musulmà, ha actuat com a baluard occidental. Aquest paper ha facilitat que les oligarquies locals hagin pogut bastir impunement un sistema d'extracció econòmica insolidari. Per la raó que, gràcies al paraigües europeu, es repartia el manà dels fons per al desenvolupament de manera que amples capes de la població n'eren beneficiàries, a través d'un cos burocràtic sobredimensionat en relació amb la capacitat de generar ingressos propis o, directament, percebent subsidis agraris, pesquers i d'altres tipus d'Europa. Aquesta estructura social tan prima en què no hi ha classe dirigent, ha permès, de fet, un panorama neocolonial, la principal conseqüència del qual és una mentalitat de la població, allunyada de l'economia productiva.

La conclusió per mi, comparant-ho amb altres casos, és que una nació no és lliure, encara que sigui independent formalment, si la seva riquesa depèn de l'extracció de matèries primeres o bé de la cobertura política o financera interessada per part d'altres estats més forts. En tots dos casos es genera una oligarquia local desentesa totalment de la contribució al bé comú i que actua d'intermediària clànica: favors i no drets, a canvi de suport polític i social.

Si en comptes de parlar d'una nació independent formalment, parlem d'una de dependent, la situació s'agreuja. Espanya és una presó de nacions on en algunes d'aquestes, de manera clara, la dependència econòmica dels subsidis de l'Estat ha permès que floreixi una oligarquia caciquista, ben connectada amb la de Madrid. Quan parlàvem d'això pensàvem sempre en Andalusia i Galícia. Amb astorament, però, el cas de la família Pujol està mostrant com el model d'encaix pujolista de Catalunya a Espanya portava com a contrapartida l'establiment d'un entramat clànic de favors i corrupcions que, gràcies al procés independentista, que bàsicament és un procés de ruptura, s'ha posat en evidència. L'oligarquia de l'Estat ha sacrificat una part de la seva classe subalterna, per intentar impedir el mal major: el qüestionament de la seva estructura de domini general. Dependrà de la perseverança i la vinculació nítida de sobiranisme i democràcia de qualitat, i de la capacitat de ruptura real de part de les classes populars espanyoles, que es pugui esbotzar definitivament un sistema que combina l'explotació social abusiva i el clientelisme corrupte per apaivagar qualsevol risc d'explosió popular.

Les xarxes clientelars pujolistes i les seves derivacions locals de la Catalunya interior; com ara les xarxes clientelars socialistes i les seves derivades a les àrees metropolitanes, han de saltar pels aires com a condició sine qua non de regeneració democràtica. Els partits que van acollir molts dels seus protagonistes no faran creïble cap renovació sense demostrar que estan disposats a passar el bisturí. Així de cru i de real.