Tardes de cine

A Cassà de la Selva, un grup d'aquests irreductibles que hi ha a tots els pobles i darrere la majoria d'iniciatives, va fundar aviat farà 27 anys el cineclub Vuitimig. Es va presentar al cinema parroquial Casal Familiar –ara tancat i en runes– i des d'aleshores la denominació cineclub se li ha fet petita: fa cinema infantil al teatre municipal Puig d'Arques (per on han passat dues o tres generacions des dels anys 70), cinema a la fresca a l'estiu, cinema documental o la Mostra d'Animació i Curtmetratges de Cassà (Macca), que aquest cap de setmana passat celebrava la quinzena edició. Com que el poble acaba de recuperar el cinema de la Coma, que ha estat un dels escenaris de la mostra després d'anys de ruïna, la quinzena Macca també s'ha girat enrere amb una exposició amb un títol d'aires nadalencs (branca Rafael): Quan anàvem al cinema. El cine de la Coma des de 1908 a 2015, un segle llarg d'història local que encara es pot visitar els pròxims caps de setmana. L'exposició explota inevitablement la nostàlgia. De 1908 no els en puc parlar, però sí de quan els cinemes es deien Nacional (el de la Coma) o Victòria (el del passeig Vilaret, avui desaparegut); quan tots dos convivien amb les dues sales de programació infantil ja esmentades. I no parlem dels anys 30, sinó dels darrers 70 i primers 80 en un municipi de sis o set mil habitants. Al Victòria uns quants galifardeus hi vam veure, entre expectants i avergonyits, el nu de Sydne Rome a Què?, de Roman Polanski, i després vam repetir l'odissea al Nacional per veure-hi La trastienda, amb María José Cantudo, igualment nua, davant d'un mirall. No vam entendre-hi res, és clar. A la Coma també hi vam veure com Bobby C, l'amic de Tony Manero, queia del pont de Brooklyn; com un tret rebentava la cara d'Al Pacino a Serpico, i com The Band s'acomiadava dels escenaris en una pel·lícula que semblava un concert de rock'n'roll, però que en realitat era una història tristíssima sobre la vida al límit (i tampoc no ho vam entendre fins al cap d'uns anys). L'exposició, modesta però evocadora, sembla presidida per la jaqueta de color bordeus i entorxats daurats del senyor Perujo, que aleshores ens imposava tant i que ara es fa tan entranyable. L'època s'ha perdut irremissiblement. Per bé o per mal, tant és: el fet és que hem passat d'un grapat de cinemes a un grapat d'irreductibles que no veuen incompatible preocupar-se pel present mentre ens recorden el passat.