D'un pèl

Se suposa que algun dia en el futur, els que hem estat seguint l'afer dels papers de Salamanca (300.000 documents i 1.000 fotografies confiscats per les autoritats franquistes al govern català el 1939) –amb les demores gairebé generacionals a l'hora de retornar-los als seus propietaris originals (davant l'estupefacció de l'arxivística internacional) i la sol·licitud recent, no del tot comprensible, per part del govern central que la Generalitat reenviï els papers altre cop a Salamanca– en el futur, dic, tot plegat ens farà riure, potser pels descosits i tot, quan del nostre estat propi estant, mirem cap al país veí en el qual els catalans eren tan non grata que ni tan sols se'ls volia entregar uns patracols esgrogueïts.

A més, des de fa poc tenim un afer arxivístic nou: el dels papers d'Àvila, també confiscats, aquest cop per la Gestapo a la seu de la Generalitat a París el 1940 i lliurats a l'acte al govern franquista, que els va soterrar a l'Arxiu Militar Històric de la ciutat castellanolleonesa esmentada. Doncs bé, a la 4a secció de l'arxiu, Tom 1, Zona Roja, el segon recull de documents pertany a la Generalitat. I al lligall 556 d'aquest recull s'hi amaga el rotllo 26, al tercer fitxer del qual hi ha les actes de les reunions del Consell de la Generalitat; l'etiqueta del tercer punt d'aquestes actes –escrit pels militars franquistes– diu: “Terradellas [sic] propone estudiar constitución en Cataluña de territorio independiente antifascista, en caso de que la Republica perdiera la guerra.” O sigui, la independència de Catalunya ja va ser debatuda pel govern català sencer als anys trenta. Una independència que ens hauria estalviat 38 anys de supressió cultural sota una dictadura implacable i ens hauria convertit en el referent ibèric preferit de tots aquells països que aviat esdevindrien els aliats antinazis. S'hi hagués llançat, Sr. Tarradellas, s'hi hagués llançat...