Junts però no barrejats

Fa uns dies que, una vegada més, els mitjans propaguen la notícia que entre els líders d'Unió Democràtica de Catalunya, la democràcia cristiana, i els de Convergència Democràtica de Catalunya hi ha un greu malestar. En assabentar-se del fet, les bases fan sentir la seva veu, discrepant de qualsevol cosa assumida o rebutjada pels interlocutors, és igual. No és el tema el que importa, és no estar d'acord en els plantejaments, les afirmacions i tot el que difongui l'antagonista de la coalició. És gairebé una norma. Penso que són reminiscències històriques d'Europa, de les primeres dècades del segle passat, en què la democràcia cristiana féu un salt qualitatiu i quantitatiu i va governar en un grapat de països europeus. La progressió de les implicacions del Vaticà en grans empreses de construcció i bancs, la suposada relació amb la màfia i la violència sinistra que acabà amb l'assassinat el 1978 del polifacètic Aldo Moro, diverses vegades cap de govern d'Itàlia i cap visible de la Democràcia Cristiana i de l'important moviment financer que creà, feren que la democràcia cristiana tingués un descens de què no s'ha refet mai més.

A Catalunya, a la Universitat de Barcelona, l'insigne professor Miquel Coll i Alentorn formà democràticament i políticament un bon grapat d'alumnes que serien els líders de la major part de partits catalans. Raventós, Roca, Cañellas, Pujol i molts altres alumnes de l'insigne professor destacaren en la implantació de la democràcia. El 1977, es convocaren eleccions generals. A Girona, en aquell moment, la democràcia cristiana tenia un petit i selecte grup heterogeni d'afiliats. Ningú volia encapçalar la llista de candidats. El fill de Coll i Alentorn, Jordi, químic del laboratori de Coca-cola a Madrid, em digué que m'havia proposat i, sense més, em vaig trobar de candidat a diputat. La similitud entre les sigles del partit de Suárez UCD i les d'UDC va confondre els votants i sols assolírem un 0,75% dels vots i un diputat per Barcelona. Miro emocionat una vella capsa de targetes mai fetes servir: David Marca, diputat.

Recordo aquells dies de treball il·lusionat, en què ens manava l'esperit de reforçar la incipient democràcia i fer de la nostra terra un petit paradís mediterrani. No existien les enveges, incipients en qualsevol cas. No hi podia haver rancors perquè no havien existit qüestions; el desig de ser diputat o senador, era natural, sa i patriòtic. En realitat, era un entrenament per a les anhelades parlamentàries catalanes. Hom no entén què ha pogut passar perquè hi hagi un núvol de sentiments contraposats entre UDC i CDC, en tots els nivells. En lloc de fruir dels treballs conjunts, de mirar i veure les realitats, de donar la mà oberta, sense esperar altra cosa que amistat. Entre la democràcia cristiana i la catalanitat, la paret de sentiments oposats sols es podria curar amb tres receptes molt antigues: comprensió, tolerància i cordialitat. Es poden adquirir sense recepta, és clar!