Duran, l'últim

Una de les sorpreses que em vaig endur quan vaig començar a treballar a la delegació de TV3 de Madrid, a finals dels anys noranta, va ser l'escassa influència que tenia el grup parlamentari de CiU sobre el govern espanyol. Aquella era la legislatura del Majestic, amb el primer Aznar en minoria, i s'havien pactat qüestions d'importància històrica, com ara el desplegament dels Mossos o la supressió del servei  militar obligatori. Però, fins i tot en un context així, el dia a dia d'aquells parlamentaris –aleshores encapçalats per Joaquim Molins– no deixava de ser el d'un grup lobbista. No els feien gaire cas, fins al punt que recordo com, hores abans d'aprovar uns pressupostos, el mateix Molins es queixava amargament que Rodrigo Rato no es dignava ni a agafar-li el telèfon.

A Madrid sabien que els diputats catalans, al marge de quin fos el punt  de partida, sempre acabaven aprovant qualsevol cosa. CiU, per exemple, va donar suport a la llei de partits que va permetre il·legalitzar l'esquerra abertzale per tal de generar una majoria PSOE-PP al Parlament basc. El 2004, amb els vuit diputats d'ERC, la cosa se'ls va posar encara més fàcil perquè Duran i Ridao competien durament per ser, cadascun d'ells, els que li facilitessin la vida, al PSOE de Zapatero.  ERC, posem per cas, va tenir l'honor –i l'estómac– de donar suport a la llei de tropa i marineria que proposava José Bono, aleshores ministre  de Defensa.

Han passat els anys i avui Duran i Lleida encara continua una llarga tradició aprovant-li la cadena perpètua, al PP. Alfred Bosch, en canvi,  ha acumulat un gran capital polític perquè ha entès quina actitud espera la societat catalana dels seus representants a Madrid. Poques vegades ha  estat tan clar què és passat i per on anirà el futur.