Duran

No és nou que CDC i UDC votin de manera diferent al Congrés dels Diputats. Tampoc no ho és que, a vegades, airegin les seves diferències a la vista de tothom, com passa en els matrimonis mal avinguts. Però també és cert que, fins ara, malgrat l'evident manca de química en la parella, tots sabíem que per important que fos la disputa ni el pare ni la mare abandonarien mai el domicili conjugal.

Actualment, però, les coses han canviat. Amb un procés sobiranista que ja s'ha endut personatges tan significatius com Jordi Pujol, el rei Joan Carles o, en menor mesura, Pere Navarro, una petita controvèrsia pot esdevenir l'excusa perfecta per començar a redactar els papers del divorci. Això és el que ha passat amb la votació de la proposició de llei contra el terrorisme gihadista,

Ara bé, tot aquest embolic ha amagat la dada clau: l'objecte de la votació. Recapitulem: PP i PSOE, tots dos en hores baixes, es treuen de la màniga un gran acord contra el terrorisme. Duran Lleida, fidel a la vella política que representa, pacta amb el PP el vot favorable de CiU a una llei inútil, trivial i destinada només al lluïment de Rajoy. La cúpula de CDC, enfadada amb Duran per temes que res tenen a veure amb aquesta llei, fa marxa enrere i ordena als seus diputats l'abstenció, cosa que fa explotar Duran i la resta de dirigents d'UDC. La gran pregunta és: quina necessitat tenia una CiU sense cap influència a Madrid –en un moment de fortes tensions i amb una querella contra tres membres del govern català pel 9-N– de donar suport a aquesta llei? Hi podia haver algun altre vot que no fos el no més rotund a un paquet de mesures que, amb intenció, inclouen dins del delicte de terrorisme “la subversió de l'ordre constitucional”? No calia una oposició clara i evident a una tipificació que fàcilment (tots ens coneixem) pot ser utilitzada per castigar l'independentisme o els moviments socials? Vella política. Trista política.