Els quatre gats
Quatre gats, sempre comencen quatre gats
a escriure el guió
de la utopia i és aquest present el que omplirà els llibres d'història
Encara guardo escrites les frases que veia pels carrers durant aquells anys de batxillerat. Quan veia una pintada a les parets se'm dibuixava un somriure, era un fet que donava moral als que crèiem que les coses podien canviar. Eren quatre els més valents, els més descarats, els que ens alimentaven l'esperança perquè nosaltres, per molt que ens fèiem els convençuts, per molt optimistes que ens poséssim davant de la legió de realistes, algunes estones també ho vèiem magre i aquestes troballes de carrer, aquells descobriments, eren una píndola per continuar caminant, dosis d'energia.
En cada època n'hi ha uns quants que creen nous camins, són els que comencen a escriure la història. Sempre, sempre que es comença una nova aventura, ho fan quatre motivats. Ahir, avui i sempre, quatre que s'hi posen i comencen a remoure les muntanyes. Els Quatre Gats. Sí, l'edifici modernista de Barcelona fet per Puig i Cadafalch a finals del segle XIX on es trobaven Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes i personatges il·lustres d'aquell esclat. S'hi feien tertúlies i també exposicions, per exemple, d'Isidre Nonell i de Pablo Picasso. Eren els quatre gats d'aquell moment, els que van obrir foc, els que van plantejar preguntes i van fer propostes que han quedat i són memorables, perquè ens van fer avançar com a poble.
Fèiem batxillerat i la majoria resseguia el llibre d'història, i, mentrestant, tu i jo escrivíem frases que havíem llegit en una paret i dibuixàvem estels a la taula amb un boli, perquè en quedés constància i allò no ho esborrés ni Déu. Francament, no teníem un nivell ni de Casas ni de Rusiñol però les idees clares, sí, teníem l'abecedari ben après, no ens colaven duros a quatre pessetes. Érem uns flipats, segurament a cada escola érem minoria els que en teníem ganes, els que somiàvem desperts o això pensàvem. I és que ja llavors, en aquell tombant de mil·lenni, ja volíem ser majoria, una majoria sòlida, la que cal per canviar les coses. Nosaltres dúiem com podíem la flama que ens coïa per dintre, érem massa joves per fer grans proclames i escriure manifestos, nosaltres només teníem una taula, un boli i unes conviccions… Volíem guanyar i, tímidament, cadascú a la seva manera, vam contribuir a fer-nos grans. Nosaltres, en aquells anys d'adolescència, també ens sentíem minoria, quatre gats, però bé, quinze anys després d'acabar el batxillerat tenim la sensació que ja som aquella majoria que tant desitjàvem. I mires enrere i penses que aquells escrits a la taula fets amb boli potser van servir per a alguna cosa, que aquells eslògans potser els van reescriure amb entusiasme els dels cursos posteriors, que entre tots hem fet una feina increïble i titànica, que culminarem amb èxit ben aviat.
Ara, ens cal intel·ligència i una mica més de paciència i de determinació. Necessitem idees clares, la convicció que ho farem possible, que guanyarem. I, sobretot, que els que ja caminen per dissenyar el futur que tindrem no s'arronsin; que els que escriuen propostes de constitució, que els que ja dibuixen el demà, no s'aturin. Ens cal la seva visió, la seva tenacitat, el seu talent i el seu coratge. Quatre gats, sempre comencen quatre gats a escriure el guió de la utopia i és, precisament, aquest present el que omplirà els llibres d'història que d'aquí a uns anys resseguiran els alumnes de batxillerat.
