LA GALERIA
El sentit i la frontera
No hem acabat febrer i l'obituari d'aquest any ja té proporcions desoladores: l'hel·lenista i poeta Carles Miralles (29 de gener), l'artista Paco Torres Monsó (30 de gener) i el poeta Francesc Garriga (4 de febrer). No sé què se'n pot dir, ni si se n'ha parlat poc o molt, perquè penes i alegries van per barris, però em sento en l'obligació de dir-ne alguna cosa. Torres Monsó potser va ser dels primers artistes dels quals vaig admirar l'obra sense saber-ne res, ni un borrall. Aniria apareixent a poc a poc, dibuixant-se amb una fesomia humana i una trajectòria artística identificable amb els anys. Va viure prou per veure's reconegut al final d'una vida de resistència i tenacitat. Francesc Garriga no va poder arribar a veure imprès el que serà el seu poemari pòstum: Swing, editat per Labreu, una editorial de franctiradors gestionada per poetes que són, d'alguna manera, hereus de Garriga, un inclassificable literal: antic caputxí i missioner, delegat de la revista d'art de Franco Maria Ricci, professor d'historiadors de l'art de referència com Francesc Fontbona, habitual de les trobades que es feien (i es fan) cada dimecres al bar Horiginal, a tocar del Macba, a Barcelona. El recordo a la Casa de Cultura de Girona, amb un posat entre dandi i displicent. Recordo també conferències de Miralles al Centre Cultural la Mercè, a l'Institut d'Estudis Catalans: sempre elegant, irònic, amb un sentit de l'humor que restava aridesa a qualsevol qüestió sense restar-hi rigor. Els homes savis parlen pla, i no és una virtut menor ara que sembla que els clàssics ens quedin tan lluny (i tan a prop com són, o ens haurien de ser). Miralles, autor d'una obra poètica delicada i relativament desconeguda, també tenia molt a ensenyar-nos encara. El recordatori de Torres Monsó advertia: “No li busqueu cap sentit, no en té cap.” Potser tenia raó, però és precisament perquè no hi veiem el sentit, que el busquem, i potser hi és, encara que no es faci evident, o que sigui un esforç inútil, encara que la pedra sempre rodoli pendent avall i hàgim de tornar a empènyer, com Sísif. Torres Monsó, Miralles, Garriga són precisament constructors de sentit i per això tenim aquesta sensació d'orfandat. “Entrarem, hora foscant, / a la casa de l'ànima”, va escriure Miralles: “De qui és la casa? Estranya, amb objectes que no conec, / d'algun somni sura cap a mi / poblada de veus que diuen noms que sé: / meva? / La frontera / entre tu i els altres, qui la trobaria?” A tots les hores ens passaran per sobre i potser tindrà just el sentit que siguem capaços de donar-hi.