Una aliança de classes

Una de les virtuts del cas Pujol és que ha obligat la societat catalana a encarar-se al mirall. Certament, detractors de tot tipus han tractat d'instrumentalitzar l'afer per desautoritzar un partit o la causa sobiranista, tanmateix, mirat en perspectiva, els pecats familiars de l'expresident tenen molt a veure amb una culpa col·lectiva. En els anys de la Transició, i posteriors, era un secret de domini públic que bona part de l'empresariat català evadia impostos. Concorrien factors diversos per motivar aquest capteniment (les incerteses polítiques, la por a les esquerres...) encara que es podria resumir en la desconfiança respecte al país i un cert egoisme de classe.

Tanmateix, la realitat mai no és estàtica. El pacte tàcit entre les classes dirigents catalanes i espanyoles segons el qual hi havia una utilització mútua per preservar interessos respectius, s'ha trencat. L'Estat, en un retorn a les pràctiques i nissagues franquistes, encapçalat per un capitalisme madrileny predador, no permet ja altra relació que la subordinació incondicional. La “casta”, terme tan de moda entre la nova política, no deixa altra alternativa que la “valencianització” dels grups dirigents “regionals”.

Aquesta circumstància és una de les que expliquen la rapidesa amb què els estrats socials benestants del país –entre els quals bona part de l'empresariat– hagin optat per l'independentisme. Hi ha raons pràctiques. Emergeix un nou entramat empresarial català amb capacitat innovadora i exportadora, amb bona formació, cosmopolita, poliglota, ben connectat amb el món, conscient que la permanència a Espanya els condemna a l'esterilitat i la marginació; una mena de nova burgesia en conflicte amb els vells dirigents addictes al patriciat madrileny –el pont aeri– supeditats als negocis vinculats al BOE i que formaven part, des d'una posició subalterna, de la cleptocràcia postfranquista. És precisament aquesta disputa entre grups dirigents catalans el que explica tant les maniobres estatals d'intentar dividir el país, com les disputes internes entre i a dins d'uns partits condemnats a competir per l'hegemonia política futura.

Fóra fàcil, tanmateix, atribuir amb exclusivitat la responsabilitat de tots els mals a les elits. Contràriament a la temptació populista actual, classes mitjanes i treballadores no resten exemptes de responsabilitat. Massa sovint s'han deixat atrapar per xarxes clientelars, s'han deixat anestesiar políticament, han abusat d'un còmode discurs victimista o han contribuït, per acció o omissió a bombolles especulatives. Amb tot, els seus pecats principals han estat la indolència, l'absència d'un pensament crític, i el sovintejat menyspreu per la cultura i l'educació. La cruesa de la crisi, i l'egoisme suïcida de la cleptocràcia hispànica i les elits neofranquistes són les que les han obligat a optar per l'independentisme com a la sortida més factible a la involució d'aquests anys, una veritable oportunitat per redreçar la situació, una fórmula viable per, en termes d'una coneguda marca, “redecorar les nostres vides” en “la república de casa nostra”, és a dir, partir de zero, cercar un estat d'acord amb la voluntat de millorar l'existència col·lectiva.

En aquest context, deixar la tasca
en mans dels polítics és un error. El serial
organitzat per CiU i ERC; el galdós paper
exercit per les formacions d'obediència
madrilenya, o el surrealisme (groucho)marxista de determinades formacions d'esquerres ens plantegen que la solució no passa
pels partits. Qualsevol pacte que pugui fer viable la independència, i el que és més
essencial, la construcció d'un estat, requereix consensos. I malgrat les retòriques revolucionàries i un cert abús de l'estètica, aquest ha de consistir en una aliança de
classes socials. La darrera vegada que això succeí a Europa (socialdemocràcia amb democratacristians), el resultat fou un poc espectacular, encara que extraordinàriament útil estat del benestar capaç de beneficiar una generació.

La coneguda (i injustament criticada) abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez tingué una càrrega metafòrica important. Una Catalunya independent hauria d'incorporar un pacte de classes que ens blindés de la tendència a l'egoisme de l'empresariat i al dogmatisme indolent de la classe treballadora. Una aliança que permetés actuar simbiòticament. Sóc conscient que això és utòpic. Tanmateix, és inviable i contraproduent crear un estat sense l'intent de delimitar un espai de convivència on tothom en pugui sortir beneficiat.