‘Don't worry, be happy'

Parlar per telèfon és una cosa i passar pel viacrucis d'un servei telefònic al client, una altra. Abans, molt abans, t'adreçaves a una persona; ara tot són respostes automàtiques, esperes llarguíssimes i uns circuits extenuants de teleoperadors que es passen la pilota els uns als altres i et fan tornar sempre al punt de partida. Au, torna a començar i pregunta per enèsima vegada què passa amb el teu número de telèfon. Canvies d'adreça sense sortir de Barcelona i de sobte, sense que ningú no t'ho hagi advertit abans ni després, tens un número de telèfon nou. Tu vols recuperar el que tenies, però un bucle d'operadors inútils et consumeix el temps i la paciència.

A força d'insistir, trobes una persona que es pren seriosament la teva reclamació. Llavors comença una sèrie de comprovacions tècniques –no se retire, gracias por la espera– i et deixa connectat a un fil musical que va repetint una musiqueta fàcil d'identificar: Don't worry, be happy. Doncs això, un Don't worry, be happy encadenat sense aturador durant vint llarguíssims minuts, al cap dels quals l'operadora sol·lícita et passa a un tècnic. Uf! Ja era hora! Torna a fer comprovacions –no se retire, gracias por la espera– fins que arriba la sentència. No és possible recuperar el número anterior de telèfon perquè he canviat de zona –de node, diu– i això és com si me n'hagués anat a Extremadura.

Tantes vegades ho va dir, que em va quedar ben clar que canviar de barri a Barcelona és, a efectes telefònics, com anar-se'n a Extremadura. Des de l'exili forçat a Badajoz, doncs, vaig preguntar per què no m'ho deien abans i així hauria tingut temps d'avisar tothom. Sense resposta. Això sí, el tècnic em va oferir una solució. Com que el número antic me'l conserven durant dos mesos, si em torno a traslladar cap a una zona de Barcelona telefònicament propícia, el recuperaré. És una solució certament brillant. Don't worry, be happy.