Preguntes incòmodes

La setmana passada, a la Facultat d'Educació i Psicologia de la Universitat de Girona, vaig escoltar Mostafà Shaimi reflexionant i dialogant amb els estudiants a partir del tràgic afer de Charlie Hebdo. Mostafà és un estudiant de filosofia i, en el marc dels “debats de passadís”, ens va traslladar les seves idees amb precisió i habilitat comunicativa. I, sobretot, ens va regalar alguns interrogants tan pertinents (per la seva rellevància) com impertinents (per la seva capacitat d'incomodar-nos).

De fet, curiosament, no va plantejar cap interrogant relacionat amb l'onada de refús i indignació provocada pels assassinats de París. La resposta, al seu parer, no mereixia massa debat, ja que es tracta de fets injustificables i del tot condemnables. Sense pal·liatius. En canvi, sí que ens va interpel·lar sobre els milers de morts al Caire o a Bagdad; preguntant-se per què no despertaven la mateixa onada d'indignació.

Tampoc es va preguntar sobre l'expatriació dels ciutadans occidentals afectats d'Ebola, entenent que es tractava d'un més que justificable acte d'humanitat amb unes persones necessitades. Sí que ens va interpel·lar, en canvi, sobre què pensàvem quan observàvem les imatges d'aquells sofisticats rescats que, alhora, abandonaven milers de persones malaltes al patiment i a una mort segura.

I encara menys es va interrogar sobre l'alarma que provoca la mort d'un cooperant a Mali, ja que seria una mostra inacceptable d'insensibilitat envers la mort d'una persona i el patiment dels seus amics i familiar. Ens va interpel·lar, això sí, sobre la capacitat de normalitzar, tot sopant davant de la televisió, les imatges dels centenars de persones que moren en el desesperat intent d'arribar al nostre país.

Per construir una possible resposta a les seves interpel·lacions, Mostafà Shaimi va usar una distinció entre allò que va anomenar les zones del ser i les zones del no-ser. A les primeres no tot són flors i violes, però la vida de les persones és respectada i dotada de significat. Quan una persona d'aquesta zona pateix una agressió a la seva vida s'està violant un territori sagrat, de manera que salten totes les alarmes i esclata una justificada indignació. En les zones del no-ser, en canvi, la vida de les persones no té el mateix valor. La seva humanitat no sembla del tot reconeguda, de manera que quan se les agredeix o se les mata no apareixen les mateixes reaccions. Es pot condemnar retòricament la tragèdia, però s'incorpora com una cosa natural i seguim amb les nostres vides.

Les preguntes que ens va formular Mostafà són certament incòmodes, però no podem esquivar-les. Ens interpel·len com a persones que vivim a la zona del ser i que, potser sense adonar-nos-en, hem anat normalitzant les tragèdies que es repeteixen obscenament en la zona del no-ser. Una normalització intolerable, ja que genera un procés de deshumanització de conseqüències letals. Ens ho va explicar magistralment Primo Levi al relatar-nos la seva experiència en els camps de concentració nazis.

I aquí trobem, finalment –ens suggeria Mostafà–, el límit de la llibertat d'expressió. Hauríem de poder fer humor amb el judaisme, però no amb les vides violades als camps de concentració. De la mateixa manera que hauríem de poder fer broma amb l'islam, però mai amb les vides escapçades dels manifestats als carrers del Caire. Aquesta és una frontera que travessa el respecte a la vida humana, un límit que no podem superar. Ni amb els uns ni amb els altres.