Franco

He trobat, entre els meus llibres escolars, un que es titula Leyes fundamentales del Estado Español (eh que té gràcia que Franco ho anomenés així, tant que ens blasmen a nosaltres per dir “Estat espanyol”?). En el Fuero de los Españoles apareix una llista dels drets dels ciutadans, com el dret al treball, a la seguretat jurídica, a atenció mèdica i tot plegat, fins que arribem a l'article 33, on diu: “El ejercicio de los derechos que se reconocen en este Fuero no podrá atentar a la unidad espiritual, nacional y social de España”. Oi que sembla que estiguem escoltant Soraya Sáez de Santamaría i Mariano Rajoy a duo? Molts romanços amb els drets però aquesta és la magna conclusió, la columna vertebral del franquisme. I Rosa Díez? I Albert Rivera –ara mateix sense “Cañita Brava”–? I l'esquerra igual: la unitat de l'Estat espanyol ho tenen mamat de fa segles. Si no ets al poder, pots discutir d'això i de qualsevol tema, però així que toques poder, una mena de bromosa memòria històrica t'embolcalla i et poses a pensar en “los tercios de Flandes”, en els Reis Catòlics, i salives imaginant Felip V vencent i humiliant els catalans. Perquè Pedro Sánchez o Pablo Iglesias subscriurien l'article 33 del Fuero de los Españoles sense vacil·lar.

Si rasques una miqueta, la resta del franquisme apareix per les costures d'una catastròfica transició, en què el poder no va canviar de mans (i a sobre se'n lloen!). Com per exemple que les autoritats del metro de Madrid (miserables!) hagin ordenat a revisors i personal de seguretat que vigilin “músics, captaires, pidolaires, gais i venedors”. Que aquesta mostra d'homofòbia no hagi trobat per resposta la presó, ja ho explica tot. Recordo que en el codi civil franquista es deia que no tenien dret a prendre decisions “los niños, las mujeres y los subnormales”.

Això no és la ingènua pel·lícula Retorn al futur: és franquisme, viu i vencedor, contemplant l'“imperio” on “no se ponía el sol”.