Manies de catalans

A les eleccions generals del 1986 es va donar un fenomen inèdit en la flamant democràcia. Es va presentar un partit nou encapçalat per un català que volia ser president d'Espanya. El partit es deia Partido Reformista i el candidat era Miquel Roca i Junyent. Malgrat fer una campanya a l'americana, l'operació reformista, o operació Roca, es va fotre una nata històrica. A tot l'estat, excepte a Catalunya i a Galícia, on no es presentava, només va obtenir 194.538 vots, un 0'96%, i, per tant, zero escons. La febre que sovint acompanya les anàlisis postelectorals d'alguns va atribuir el fracàs a la presumpta tírria que a la resta de l'Estat hi havia contra els catalans. Fins i tot hi va haver qui es va atrevir a acusar els Telediarios de TVE de triar sempre els talls de veu en què Roca parlava en català per subtitular-lo i fer-lo mes antipàtic davant de l'electorat de parla castellana. Òbviament, manies de catalans. Com les que ara han tornat a aflorar perquè el senyor Floriano, del Partit Popular, suposadament ha catalanitzat el nom de Ciudadanos, el partit de l'Albert Rivera. “Ciutadans”, n'hi deia, el senyor Floriano. Però com molt bé varen explicar els populars, no era cap intent de catalanització d'una de les formacions que els pren més vots, sinó una mostra de la gràcia que “no se pue aguantar” del senyor Floriano. Però, un cop més, alguns catalans tenen la pell tan fina que, on nomes hi havia una derivació dialectal perfectament explicable en termes lingüístics, de seguida hi varen veure un nou atac contra el que és més sagrat.

La paranoia és tan severa que hi ha gent que proposa ajornar les eleccions catalanes, anunciades pel 27 de setembre, fins després de les espanyoles, que s'han de fer a finals d'aquest any, quan acaba la legislatura estatal. La peregrina teoria que esgrimeixen és que, si hi ha una majoria independentista al Parlament, Mariano Rajoy no caldrà ni que faci campanya. Només argumentant que ell és l'únic dic de contenció contra el tsunami català guanyarà els comicis tal com feia el Barça d'Helenio Herrera: sense baixar de l'autocar. Com si les dues coses tinguessin res a veure. Coi de catalans!