Municipals: sí, però no

El 24 de maig hi ha eleccions municipals. Arreu del món, en els països normals, en eleccions així els ciutadans escullen els integrants dels ajuntaments, dels quals sortirà la primera autoritat, diguem-ne alcalde, batlle, paer en cap, cònsol major o síndic, que així se'n diu a diferents punts del país. Els partits i les llistes independents que hi concorren ho fan amb un programa específic per a cada lloc. I aquests són d'ús estrictament local, de manera que no són aplicables al poble o ciutat del costat, llevat del caràcter generalitzable d'algunes iniciatives, quasi sempre de millora de la qualitat de vida democràtica, la participació, la transparència, etc. En unes eleccions locals la gent té molt en compte els candidats, a qui sovint coneix personalment, i el posicionament de cada llista sobre aspectes sensibles de la vida al municipi. Aquí, les sigles de partit hi tenen una importància inferior a l'habitual en altres comicis. Les persones hi fan molt i el comportament ciutadà davant les urnes no és sempre una reacció mecànica i fixa, sinó que depèn molt del nivell de confiança que li susciten els candidats, sobretot els caps de llista. Hi ha alcaldes emblemàtics que obtenen uns grans resultats per al seu partit, resultats que després no tenen continuïtat en altres eleccions d'abast més ampli. Però, hi ha més: de les eleccions locals en surten els consells comarcals i, sobretot, les majories per a obtenir el govern de les diferents diputacions, institucions amb un pressupost notable, davant les quals no hi ha hagut mai cap manifestació de protesta... Cal pensar molt qui es vota, sabent, per tant, que el vot per a un municipi no s'atura a l'interior del terme municipal, sinó que té conseqüències comarcals i, encara, provincials.

Tot això, en condicions normals. Però la situació política, al Principat, és qualsevol cosa fora de normal: dos milions de persones manifestant-se, més de dos votant en una jornada no reconeguda, el president, vicepresidenta i consellera imputats, el Constitucional sentenciant contra mesures de participació democràtica, un jutge represaliat per haver escrit esborranys de constitucions democràtiques, etc. El 24 de maig, doncs, votarem com volem que siguin els nostres ajuntaments, però no votarem només això. Seran eleccions bàsicament municipals, sí, però no només seran això. Tot i que l'electorat votés en clau només local, la lectura que se'n farà l'endemà, aquí i fora d'aquí, serà en funció de l'avenç, estancament o retrocés del procés sobiranista, agradi o no, a partir dels resultats dels partits favorables a la independència. I aquesta és la qüestió: quins són aquests partits?

No hi ha dubtes sobre l'independentisme d'ERC i de la CUP. Però no podem dir el mateix de CiU, una aliança de dos partits, un dels quals (CDC) sí que ja hi ha fet el pas, però un altre (UDC) no. No hi concorren per separat, sinó junts. I si el 24-M ha de ser la primera volta plebiscitària del 27-S, com ens asseguren Mas i Junqueras, votar una llista conjunta d'independentistes i d'altres que, a hores d'ara, no en són, quin significat tindrà en el plebiscit local: a favor o no de la independència? Quin ús es farà d'aquest vot? No sembla gaire considerat amb l'electorat, doncs, deixar passar les municipals perquè la part no definida com a independentista de CiU aclareixi si defensa una Catalunya independent o bé la vol vinculada a Espanya, en la forma que sigui. Per què no ho diuen abans? Quines garanties d'independentisme donen? Si els càrrecs no independentistes, obtinguts gràcies al vot a CiU, no acaben finalment fent-hi costat, és evident que no seran emprats a favor, sinó en contra de la independència. Per això la incertesa pot perjudicar, enormement, CiU. I hi pot haver vot moderat socialment que, per si de cas, faci confiança a ERC o a la CUP. El 24-M, doncs, municipals, però no només.