Hi haurà efecte Romeva?
Iniciativa per Catalunya va néixer el 23 de febrer de 1987 fruit de l'acord entre els dos partits comunistes que s'havien barallat anteriorment, el PSUC i el PCC, i l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra (ENE). Aquesta federació de partits, que donava continuïtat a la coalició electoral entre el PSUC i ENE anomenada Unió de l'Esquerra Catalana i que només va aconseguir un diputat a les eleccions general de 1986, copiava el model de Convocatoria por Andalucía, la coalició que havia promogut l'abril de 1986 Julio Anguita, aleshores alcalde de Còrdova, per reagrupar el PCE, el PCPE, els dissidents socialistes del PASOC i CCOO. Tot plegat responia a la crisi del comunisme i, sobretot, a les patacades electorals. Especialment del PCE i del PSUC.
En només quatre anys el PSUC va aconseguir malmetre el robust patrimoni que arrossegava des de l'època de l'antifranquisme. Si el 1980 el PSUC va obtenir 25 diputats (507.753 vots, 18,77%) amb l'independent Josep Benet al capdavant, a les eleccions següents, les de 1984, el grup ja havia quedat reduït a 6 diputats i un 5,58%. Com es poden perdre 347.172 vots i 19 diputats en tan poc temps? Les explicacions exògenes poden ser moltes: des del tsunami socialista del 1982 que va deixar tocat el PCE i se'n va endur força dirigents comunistes, entre ells Jordi Solé Tura; fins a la majoria absoluta de Jordi Pujol d'aquell any, per bé que el PSC es va beneficiar de l'enfonsament del PSUC, ja que va treure millor resultat que el 1980.
Però les causes reals del catacrac comunista eren endògenes. El PSUC havia estat un dels partits pioners en la reconversió eurocomunista que s'estengué entre els partits comunistes de la mediterrània, especialment a Itàlia i Grècia, però no va saber –o no va poder– acabar la feina quan tocava. La resistència dels anomenats “prosoviètics”, que va abocar a l'escissió del PCC l'abril del 1982, i també dels “leninistes” de Paco Frutos i Rafael Ribó, va portar l'antic PSUC a la pèrdua d'incidència política. La trencadissa que havia suposat el daltabaix ideològic i els respectius fracassos electorals, van fer veure al PSUC, el PCC i l'ENE la necessitat de reagrupar-se. La fórmula va ser Iniciativa per Catalunya (IC).
L'evolució electoral d'ICV, després de la ruptura amb IU i un cop tintada de verd el 1997, sempre ha anat lligada a la pau interna de la coalició i al bon o mal moment del PSC. La segona caiguda electoral ja havia tingut lloc amb el nou trencament amb el PCC el 1989, però va aconseguir remuntar a partir del 1993, quan hi tornà a col·laborar i el PSOE va ensorrar-se. Poc després el PCC –ja transmutat en EUiA– va trencar de nou i ICV va tornar a caure electoralment. El 1999 va tocar fons i això va provocar la substitució de Rafel Ribó per Joan Saura el novembre del 2000. Les relacions amb EUiA –els comunistes de debò– han determinat, doncs, els vaivens electorals d'ICV. El miratge del tripartit va tapar una evolució erràtica mentre els antics dirigents de l'independentisme d'esquerra d'ENE (entre els quals Joan Josep Armet, Josep M. López Llaví, Jordi Altarriba, Josep Altaió, Maria Olivares, Antoni Oliach, Manel Martínez, Toni Moral o Josep Martí Triquell), quedaven amortitzats.
ICV ha estat la minoria necessària en moltes salses, però ha estat això, una minoria, sovint barallada internament. I això no va canviar malgrat la renovació generacional. Al contrari, tot i incorporar sectors no comunistes. Després d'una legislatura sense representació, el 2004 ICV va recuperar amb Raül Romeva l'escó al Parlament Europeu. Va obtenir 151.871 vots (7,1%), molt lluny, per tant, d'aquell mig milió de vots del 1980 i fins i tot menys dels que havia obtingut el mític Guti el 2000 (156.002 vots, el 5,4%) quan no va ser elegit. Romeva no prové ni del comunisme ni del sobiranisme, almenys directament. És un home sorgit del món del pacifisme vinculat a la cultura de pau de la Unesco. El seu pas per la política ha estat fugaç, com el de Ricard Gomà, qui el 2008 va substituir la ja desdibuixada Imma Mayol a l'Ajuntament de Barcelona i en set anys ha caigut en el no-res. Romeva deixa ICV amb pena, i és normal, perquè hi ha dedicat temps i energies, però se'n va sol, com ja va fer per idèntiques raons l'advocada i dirigent de l'ENE Magda Oranich l'any 1995, al cap de tres de ser-ne diputada. Ni llavors no va passar res ni ara tampoc no passarà. El que mou ICV-EiUA no és, com hem vist, el sobiranisme. És una altra cosa. Abans s'aprofitava de les crisis del PSC i de la unitat entre comunistes, ara tem l'empenta a Catalunya dels nous patriotes espanyols de Podemos/Podem.
