Miralls

Quan una noia està embarassada ella i ell no paren de veure dones embarassades a cada cantonada. Un cop desembarassats, els nous pares s'adonen amb alarma que ja no es veuen dones embarassades pel carrer. L'extinció de l'espècie? Si de cop us molesta una cama, de seguida us adoneu que mig món va amb la pota ranca, que hi ha coixos arreu. Qui pot dubtar que ens mirem el món amb les nostres ulleres particulars? Potser per això els més savis assumeixen que són com són i deixen d'esforçar-se per semblar el que no són. Amb el temps, s'aprèn a mirar-se al mirall com ho fan els nostres amics els micos, és a dir, veient només el que hi ha: un mico. Alguns opten per fugir directament dels miralls. El dramaturg Alan Aykbourn, explicava el seu cas en aquests termes: “No em miro mai al mirall. Primer perquè sense ulleres no hi veig pràcticament res i no aguanto veure'm amb les ulleres posades perquè em cauen fatal, o sigui que he deixat de mirar-me.” Altres opten per assumir les seves mancances i no tenen manies de fer-ne ostentació. És el cas de la impúdica Mae West, que es vantava d'haver perdut la reputació de ben jove... i de no haver-la trobat a faltar mai més. O del mediocre actor Victor Mature, que quan no l'acceptaven com a soci d'un exclusiu club de golf perquè era un actor, es va defensar dient: “Jo no sóc un actor: hi ha seixanta pel·lícules que ho demostren.” A l'altra banda hi ha els que tendeixen a donar-se importància. Com que d'aquests n'abunden tant al meu país –comptant-hi el que signa–, més valdrà buscar algú de fora capaç de parlar bé de si mateix sense posar-se vermell. El cas més divertit que se m'acut és el d'Oscar Wilde, que, en acabar l'estrena d'una obra seva, va sortir a escena a recollir els aplaudiments del públic. Amb una cigarreta als llavis, Wilde va donar-los la raó: “M'encanta, senyores i senyors, veure que els ha agradat... Estic segur que valoren els mèrits de l'obra quasi tant com jo.”